SFxI2017

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA. MÉS JUST, MÉS PRÒSPER I MÉS SOLIDARI Durant el transcurs dels darrers anys Catalunya ha perdut bona part del seu teixit productiu, l’atur ha arribat al vergonyós percentatge del 25 % sent dels més alts de la Unió Europea, s’ha incrementat la precarietat laboral, la pobresa i el dolor s’ha instal·lat en moltes de les llars catalanes, molts joves han de marxar del país per cercar el seu projecte de vida. Aquest és el devastador panorama social d’aquest 1r. de maig, el qual s’emmarca en el context de la convocatòria d’unes eleccions europees el proper 25 de maig i en ple procés per exercir el dret a l’autodeterminació el 9 de novembre. Avui la política i les institucions es troben subordinades als dictats d’una economia globalitzada i governada per institucions poc compromeses amb els valors socials d’una societat més justa i equilibrada com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o la Comissió Europea. Es fa necessària la implicació de la ciu...

Entrevista al jutge de l'Audiència de Barcelona · Un grup d'experts prepara un document constitucional que serveixi de base per al nou estat català El diari El Mundo publicava diumenge una informació sobre allò que anomenava 'la constitució secreta de Catalunya per al 2014', un esborrany de constitució per a un nou estat català que un grup de deu experts prepara des de fa mesos. El jutge de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal, que forma part d'aquest grup, va confirmar ahir l'existència del document, encara inacabat. Però en aquesta entrevista matisa una part de la informació publicada per El Mundo i l'amplia. Dóna detalls concrets d'alguns dels articles d'aquest document que, hi insisteix, no és el resultat de cap encàrrec oficial: ni de cap institució ni de cap partit. Això sí, explica que parteix del suggeriment d'un grup de diputats de partits diversos. Avisa d'entrada que no pot explicar tota la informació, per prudència i per ...

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

Catalunya és terra d’acollida. El que som els catalans avui en dia és, en part, el reflex d’un marasme de cultures que al llarg de la història han confluït en aquest territori. El que vulguin ser els catalans en el futur és una cosa que s’ha de decidir entre tots, independentment de la procedència. Tot i aquest consens, què pensen els catalans en funció del seu origen? Quins són els sentiments i preferències sobre la qüestió territorial? Mitjançant les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques del govern espanyol podem veure com l’origen de la persona és un factor clau a l’hora de determinar com de catalans se senten els individus, així com quin és el seu model d’estat preferit. Els sondejos constaten que les persones nascudes a Catalunya i amb dos pares catalans són els que se senten més exclusivament catalans, seguit dels nascuts al país amb un pare català, dels nascuts a Catalunya amb els dos pares de fora, i finalment dels nascuts fora del país. En relació a la preferènci...

Hi ha poques coses que desitgi més que tenir un estat per als catalans. Ara mateix tenim dos estats que ens van en contra. Ni França ni Espanya no ens convenen gens ni mica. Són estats que s'han forjat en el convenciment de la nostra desaparició com a poble. I no ho han pas aconseguit. La ineficàcia del seu esforç és ben visible. Bé, a la part que resta sota domini francès es nota una miqueta més, però no pas gaire més que a segons quins punts del País Valencià, les Illes, la Franja i el Principat. Sí, ja sabem que l'estat francès ha estat una mica més eficaç en la liquidació dels pobles i llengües del seu territori administratiu. Però fixem-nos que els catalans hem aconseguit d'arribar a la situació actual contra tots els pronòstics. Ho he dit alguna altra vegada: la qüestió catalana, quan s'estudiï amb una certa distància temporal, serà considerada un autèntic miracle. Però, com ens ho hem fet per arribar fins aquí? És clar que l'explicació ha de considerar molts ...

Els continguts de les matèries troncals es defineixen des de Madrid, sense marge per a les comunitats autònomes La història del nostre país no té espai per ser ensenyada a les escoles, segons el currículum que el ministeri d'Educació pepara per quan entri en vigor la LOMCE, la nova llei d'Educació promoguda pel ministre Wert. El primer esborrany d'aquesta nova llei defineix el 100% dels continguts de les matèries troncals, cosa que no deixa cap marge a les comunitats autònomes per a afegir-hi continguts. L'esborrany no especifica quantes hores cal dedicar a cada assignatura troncal, però en detalla tant els continguts que la història dels Països Catalans no hi cap. El president de l'Associació Nacional de Catedràtics d'institut, l' ANCABA , Felip de Vicente, que ja ha fet un primer informe sobre l'esborrany de currículums que ha elaborat el ministeri, ha explicat a Catalunya Ràdio que només hi ha dues solucions si es vol continuar explicant la història...

El concepte de 'majoria silenciosa' és --ho ha estat sempre-- un dels conceptes polítics més perillosos. Simplement per la capacitat manipuladora que enclou. En la definició, el silenci és una analogia de la no-expressió. I si no hi ha expressió, qui pot 'escoltar-la' i decidir que una majoria vol una cosa? Quin argument empíric pot usar ningú per a demostrar que aquells que callen en realitat volen dir una cosa determinada, siga quina siga? Per això la idea de la majoria silenciosa és magnífica per a dues classes de polítics, els mentiders o manipuladors i els perdedors. I encara més per a aquells que són totes dues coses ensems. Ahir al Parlament de Catalunya Alícia Sànchez-Camacho va voler presentar un acte que havia omplert un cinema de Barcelona com la representació d'una pretesa 'majoria silenciosa', que segons ella va contra la independència. Feia trampa, com sap tothom. Una trampa extremadament barroera. Desesperada. Però, com que té el nivell que té...

M'alegra especialment que comenci a organitzar-se la societat civil de l'espai unionista . Com és obvi -igual com passa a Escòcia, per exemple- hi ha arguments seriosos per inclinar-se pel vot negatiu. De fet, el més important és tenir en compte que tant els que proposen anar cap a un estat propi com els que tenen per projecte quedar-se a Espanya ho fan moguts per la recerca del bé comú, no pas per perjudicar els altres. Ara bé, perquè el debat sigui seriós i honest cal que els arrenglerats amb l'unionisme respectin unes mínimes regles de joc. I la principal és que totes dues opcions han de tenir les mateixes possibilitats de realitzar-se políticament. I això implica que els espanyolistes, als quals els pressuposo una total vocació democràtica, no poden utilitzar la força de l'estat com a garantia de victòria del seu projecte de Catalunya per la via dels fets. No es pot obrir un debat honest si el final anunciat és un Madrid locuta, causa finita. I una segona observació...

A la presentació de Societat Civil Catalana, que aspira a ser com l’ANC unionista, hi va haver tota mena de discursos i discursets, amb infinitat de matisos, no en debades l’associació aixopluga tot l’unionisme, des dels ultradretans de Vox fins a gent d’un PSC a qui ja és quasi indestriable del PSOE. Tots junts i ben barrejats, en un poti-poti que només aplega el “no” al sobiranisme, sense cap proposta concreta. És clar: és impossible fer propostes que acontentin els involucionistes de Vox i UPyD, els immobilistes del PP i els federalistes cosmètics del PSOE. Una de les intervencions més gracioses va ser la d’un tal Josep Ramon Bosch, de Santpedor, que va proclamar que “Espanya no ens roba, Espanya ens estima”. Si un llegeix els opinadors unionistes, s’adona que el lema “Espanya ens roba” és el que més els cou. Hi fan tots esment, des de Joaquim Colla fins a José Antonio Zarzalejos, titllant-lo de populista, de fals i de demagògic. En certa manera, tenen raó: la literalitat de l’”Espa...

Un any més, la Coordinadora d’Entitats del barri ha preparat un programa molt ampli d’activitats per a la Festa Major que, en l’edició d’enguany, incorpora un valor solidari a favor de l’Associació Can Roger, que té com a objectiu ajudar els veïns i veïnes del nostre barri que avui més ho necessiten. En el programa oficial de la Festa Major s’han marcat amb la fulla verda de Can Roger totes les activitats solidàries amb aquest projecte, entre les quals trobaràs dues de les que organitza la nostra entitat. Ens referim al Ball Solidari del dissabte 26 d’abril, a ritme de swing, i al Circuit Esportiu Familiar del diumenge 4 de maig. I aquest divendres 25 d’abril, a partir de 2/4 de 7, al Centre Cívic, fem la nostra aportació a la commemoració del Tricentenari amb una recreació històrica a càrrec dels Miquelets de Catalunya, la projecció del curmetratge Vèncer o morir i una conferència debat sobre la Guerra de Successió amb Francesc Serra, historiador especialista en aquest tema. Ga...

Mai, en els darrers cent anys, Espanya no ha acceptat cap de les iniciatives d'autonomia política tal i com venien de Catalunya, tant se val si eren elaborades pels parlamentaris catalans a Madrid, acordades pel Parlament de Catalunya o aprovades pel poble català en referèndum. El NO permanent a qualsevol proposta catalana, al marge de si a Espanya manava la dreta o l'esquerra, en monarquia o en república, ha constituït un tret identitari de la política espanyola, per damunt d'ideologies, sigles i èpoques. Ara ha tornat a passar el mateix, després de la nova anada d'una delegació parlamentària a les corts espanyoles a defensar-hi la posició majoritària a Catalunya. Res a fer, com sempre. La resposta sempre és la mateixa i roman invariable, amb el pas dels anys. Per voluntat del PP i del PSOE, el tren del dret a decidir ha tornat a descarrilar un cop comprovat que era incompatible amb l'ample de via espanyol, com sempre. Ara, però, el govern actual ha deixat clar que...

ESPANYA. Veure joves amb esvàstiques cremant una estelada, o policies espanyols atonyinant un jove al crit de “Te vas a enterar, catalán de mierda ”, no és un espectacle que m’apassioni, però té la virtut de la sinceritat descarnada. De vegades resulta més irritant el continu joc retòric que practica l’espanyolisme polític per maquillar la seva veritable cara i els seus objectius. Per amagar Espanya, sobretot. Ben mirat, per què se n’amaguen, d’Espanya? Per què s’autoanomenen ciutadans, o convivencia cívica catalana, o -més risible encara-societat civil catalana? Per què un falangista de tota la vida com Josep Anglada va decidir protegir-se sota l’equívoca denominació Plataforma per Catalunya? ¿Tan malament està la marca Espanya? Potser caldrà que arribi un Mundial de futbol perquè els espanyolistes disfressats de cosmopolites es treguin la careta, com ho fan els aficionats que, amb tot el dret del món -el mateix dret que voldríem tenir nosaltres-, surten a expressar la seva alegria qu...

«No se'n surten amb les amenaces, ni amb l'actuació poc dissimulada dels aparells anomenats “d'intel·ligència" de l'Estat» Una de les pel·lícules programades per les televisions catalanes en aquestes passades dates de Pasqua recreava en la ficció la vida de Karol Józef Wojtyła abans de convertir-se en el Papa Joan Pau II. Quan el relat televisiu recordava els darrers anys del règim prosoviètic a Polònia, un dels personatges del telefilm –figurava que era un dels alts responsables de seguretat del govern de Varsòvia- va pronunciar la frase clau: “Si deixem que s'acostumin a no tenir por estarem perduts”. Salvades totes les distàncies i comparacions històriques, "és exactament això", vaig pensar, abstraient-me de la història i del personatge que ocupaven la pantalla.

 El pols polític i social entre Catalunya i Espanya es troba ara justament en aquell punt crític que tant amoïnava l'alt càrrec la Polònia comunista. L'Espanya immobilista intenta ...

Ja s’ha posat en marxa la campanya L’Esport per la Independència, que recull el suport d’esportistes a la Catalunya independent. L’objectiu és aconseguir el màxim nombre d’adhesions al manifest impulsat per la sectorial d’esportistes de l’ANC i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes. Les adhesions poden ser d’esportistes de nivell o amateurs i es poden fer al lloc web www.esportindependencia.cat . En aquest espai es publicarà cada setmana una nova entrevista a un personatge de referència de l’esport català que doni suport a la campanya. A més, el web també recull totes les informacions i imatges que relacionen l’esport amb la reivindicació sobiranista i conté un espai destinat a difondre els beneficis de la independència per a l’esport. Durant la campanya es portaran a terme diverses accions. Per exemple, es faran xerrades informatives per tot el país, a través de clubs i altres entitats locals, per explicar les conseqüències per a l’esport d’una Catalunya independent. La cam...

"Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social" Posem, sent molt generosos, que hi ha un 55 per cent de catalans favorables a la independència i que n’hi ha un 45 que hi estan en contra. Obro parèntesi: no hi ha manera de saber-ho perquè no es permet fer un referèndum per saber-ho. Tanco parèntesi. El cas és que els partidaris del NO a la independència, enlloc d’expressar arguments a favor de la unió amb Espanya es destaquen per tres idees bàsiques: no contemplar la possibilitat de votar, advertir dels suposats riscos que comportaria aquesta independència i –un dels més nous- assegurar que aquest debat genera i generarà fractura social. D’independentistes n’hi ha hagut tota la vida, pràcticament des que existeix Catalunya. Hauran estat més o hauran estat menys. S’hauran fet veure més o hauran viscut aquesta idea en la clandestinitat. Mai hi ha hagut la possibilitat de comprovar-ho perquè mai s’ha autoritzat a preguntar una cosa...

"Hem d'aïllar el president de la Generalitat, donar opcions als més assenyats del seu partit", aquesta frase concentra el nucli de l'estratègia del govern espanyol respecte a Catalunya. L'autor és un ministre "que passa per ser un moderat a La Moncloa" i la citava aquest diumenge l'actual director d'El Mundo, Casimiro García-Abadillo. El titular de l' article no podia ser més explícit: "Missatge a Mas: Perd tota esperança de negociació". Clar i castellà, el que intenta l'estat és aconseguir un cop de palau dins de CiU, un moviment intern que escapci el Govern i el partit. Com a premi, el nou líder obtindria alguna contrapartida: "En el marc del finançament autonòmic es poden pactar algunes coses", continua dient el ministre anònim i moderat, "però sempre dins del Consell de Política Fiscal i Financera". És a dir, que algú acabi amb Artur Mas i, després, li donarem una mica d'oxigen financer. Res més. En ...

"L’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada" El govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d’abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s’hi ha afegit l’altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista. “Un polític ha de ser valent i donar la cara”, ha dit Pere Navarro. I és que l’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el s...

És una evidència que els esforços emprats pel Gobierno de España i en particular pel seu Ministre d’Afers Exteriors, el Sr. Garcia Margallo al llarg dels ja gairebé dos darrers anys han estat absolutament balders i inútils a l’hora de vèncer l’activitat d’uns quants milers d’activistes catalans disseminats per tot el món. I és que l’objectiu del poble català de votar per a decidir col·lectivament el seu futur no pot ésser aturat amb una recualla d’arguments retòrics, imperialistes i passats de moda absolutament. Donat que Espanya ha assumit que l’argument del greuge i el maltractament econòmic que presenta Catalunya és absolutament irrebatible (aquest tema ha estat força debatut, però hi tornaré en un article proper), l’Estat ha començat a variar l’estratègia: ja fa un temps que tota l’artilleria estatal es concentra preferentment en un dels arguments de la por: el del no reconeixement internacional d’una Catalunya independent. El mateix García Margallo ho deixà ben clar a mitjans del ...

Avui els proposo un viatge virtual fins a la Barcelona de mitjan segle XIX. Imaginin-la circumscrita als actuals Raval, al barri Gòtic, al de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera –un territori vint vegades inferior a l'actual– i poblada per prop de 190.000 persones. I imaginin totes aquestes persones tancades rere unes muralles del segle XIV i que els obliguen a malviure amuntegats en l'ambient irrespirable dels seus carrers estrets i pestilents. Les epidèmies –i els conflictes socials– se succeeixen, mentre els sectors més dinàmics de la ciutat demanen la demolició d'unes muralles que, des del final de la guerra de Successió, no serveixen per protegir la població sinó per reprimir-la. Però aquestes peticions sempre troben o la negativa del govern de Madrid o un desesperant silenci administratiu. Per això, l'agost del 1854, en plena epidèmia de còlera, el consistori barceloní decideix tirar pel dret i començar a enderrocar les muralles. Davant d'aquesta política de...

En el disseny d’algunes democràcies hi ha problemes, sovint d’arrel històrica, que estan mal resolts en el seu disseny institucional o en el seu funcionament pràctic. El tema clau no és, òbviament, la legitimitat dels estats de dret en general, que avui resulta indiscutible, sinó quin tipus d’estat de dret resulta més legítim i adequat en un context democràtic determinat. Un aspecte decisiu de la qualitat d’algunes democràcies és la regulació del seu caràcter plurinacional. Quan hi ha nacions minoritàries permanents, és a dir, quan hi ha minories nacionals que sempre seran minories demogràfiques en un estat, la legitimitat liberal-democràtica i l’experiència pràctica apunten que han d’estar protegides de les decisions de les majories. Es tracta d’una derivació del tema clàssic del perill de la “tirania de la majoria” que, en un sentit més general, obsessionava teòrics com Tocqueville, Otto Bauer, Bertrand Russell o Isaiah Berlin. La discussió normativa i institucional de les democràcie...