SFxI2017

Avui, 29 d'agost del 2017, s'ha tancat al Parlament la comissió d'investigació sobre l'Operació Catalunya. Operació Catalunya és el nom que hem convingut donar a l'operació per la qual l'Estat, a través de les seves clavegueres, va intentar combatre l'independentisme inventant i filtrant posteriorment a la premsa amiga suposats casos de corrupció. La comissió va néixer el passat 8 de març, quan al ple de la Cambra van votar a favor de la seva constitució Junts pel Sí, PSC, CSQP i CUP. Ciutadans va abstenir-se i el PP va votar-hi en contra. Avui les conclusions han estat aprovades per unanimitat pels únics tres grups que han aguantat fins al final: Junts pel Sí, CSQP i la CUP. El PSC no va arribar a ser-hi mai, tot i haver votat a favor de la seva constitució i PP i Ciutadans s'han retirat a la meitat dels treballs. Ara el següent pas, parlamentàriament parlant, és debatre aquestes conclusions al ple de la setmana vinent. Si vol llegir-se-les amb calma, e...

Cal saber si la policia espanyola té alguna altra informació relacionada amb algun altre imam perillós que no hagi donat als Mossos. Cal preguntar-se per què hem d’esperar al setembre per incorporar els Mossos a l’Europol, com si fos la quota d’un gimnàs. I no el que és. Cal admetre que quan la Guàrdia Civil es queixa que Catalunya ha actuat com un estat té raó: no ha tingut més remei que fer-ho. Cal recordar que un policia ha de tenir una certa empatia amb el civil que protegeix. Si no, només el vigila. Si la Policia Nacional confessa, quan hi ha el caos de l’aeroport, que Catalunya no és un destí que li agradi, difícilment ens pot oferir heroïcitat. Això fa, també, que els civils, quan tenim una emergència, truquem als Mossos. Cal lamentar que aquest és l’únic atemptat d’Europa en què diversos francperiodistes s’esforcen recargoladament a donar la culpa als bons i no als dolents. Cal suposar que les mentides que publiquen poden convèncer alguns àliens d’algun Pizza Planet de fora de ...

Després del 23-F, el PSOE i la UCD van pactar una llei que posava límits a la descentralització del sistema autonòmic, que era de llarg el que més preocupava l’exèrcit. La Loapa va posar fi al somni de l’Espanya plural en una data tan matinera com la del juny del 1982. Però un TC de mentalitat oberta va declarar inconstitucionals 14 dels 38 articles de la llei. Tot i això, la deriva d’aquest tribunal, cada vegada més conservador, cada vegada més centralista, ha acabat per segellar el triomf pòstum de la Loapa i la fi del miratge de l’autogovern. El que no s’entén és per què es permet mantenir la ficció d’uns Parlaments autonòmics que a última hora només podran legislar sobre la recepta del carquinyoli... i només fins que a Madrid decideixin fer una llei. Font: ara.cat

Un consell: vagin amb molt de compte amb el que llegeixen aquest estiu si no volen que els facin passar bou per bèstia grossa. En cas que no ho facin, potser els passa el que m'explicava un amic durant una discussió que havia tingut aquest cap de setmana. El debat tenia l'origen en una informació publicada a la secció d'economia d'El País i que duia per títol "Les comunitats s'estalvien 22.000 milions pels crèdits estatals". El diari explicaba com gràcies al Ministeri d'Hisenda les autonomies havien vist alleujades les seves arques públiques amb els ajuts del pagament a proveïdors i el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Dos mecanismes, per cert, que en mans del ministre Montoro no han estat cap altra cosa que una manera quirúrgica d'ofegar financerament les autonomies. Doncs bé, des del 2012 les autonomies han rebut, segons el càlcul del diari, préstecs per més de 160.000 milions per aquests mecanismes, xifres a què no haurien pogut fer front ja ...

«La gestió que fa l'Estat del cas català mostra una deriva autoritària cada cop més semblant a la de Turquia. La detenció d'un periodista crític és un esglaó més» Imatges d'un estat formalment democràtic però autoritari en el fons: la policia militar interrogant i intimidant funcionaris i representants polítics, sense ordre judicial. Sentències i inhabilitacions per permetre un procés participatiu. Nomenament i supressió de fiscals segons la fidelitat amb el partit de govern. Funcionaris judicials interrompent sessions del Parlament per lliurar advertiments intimidatoris. Un Tribunal Constitucional que accepta poders d'execució penal. Un Tribunal de Comptes tirant endavant processos de persecució política. Els serveis d'intel·ligència fabricant proves falses i reclutant periodistes i mitjans mercenaris per distorsionar els resultats electorals. Pressions a empreses i proveïdors. Augment de l'ofegament financer. Amenaces d'inhabilitacions i confiscació de bén...

Ho va dir l’expresident Artur Mas: “Espanya és un estat de no-dret.” Feia referència a l’obertura del procediment, per part del Tribunal de Comptes espanyol, per exigir als inhabilitats pel 9-N que paguin totes les despeses de la consulta. L’exministra del govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante ha estat la persona encarregada d’obrir l’expedient als quatre inhabilitats. El germà gran d’Aznar és també membre d’aquest tribunal. El president Carles Puigdemont afirma: “Quines garanties del Tribunal de Comptes deuen convèncer els que callen davant aquest greu abús d’estat? Greu i vergonyós.” Com és possible que es torni a obrir un procediment per poder multar uns fets que els tribunals de justíciaespanyols havien arxivat? Com és possible que en un estat de dret es pugui inculpar per un fets que ja ha estat jutjats i arxivats? De cap manera això és un estat de dret. Si els jutges espanyols van sentenciar que no hi va haver delicte de malversació de fons públic, com pot ser que es preten...

Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats EN EL DISCURS de cara a l’exterior, el govern espanyol diu que la veritable democràcia no és poder votar sinó haver de complir la llei. Potser sí. Llavors, la gent que s’ho mira des de fora podria preguntar: quina llei? Perquè un lector de diari pot tenir la impressió que de lleis n’hi ha dues, la que figura que regeix per a tot l’Estat i la que alguns voldrien aplicar específicament a Catalunya. Algú que vegi que comprar urnes pot ser il·legal a Catalunya i perfectament legal a Andalusia pensarà que hi ha dues lleis. Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats. Si algú veu que les autoritats catalanes poden haver de respondre a...

«Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment» L’estat d’excepció, declarat o no, té com a objectiu normalitzar actuacions excepcionals i convertir-les en rutinàries. Hi ha coses que no es poden fer legalment, però que en un estat d’excepció passen a fer-se, bé emparant-se en una normativa nova i excepcional o bé emparant-se en el fet d’acomodar la població. Hi ha estats d’excepció que no requereixen ser declarats. Simplement, tu actues i, si la població et deixa anar més enllà dels límits permesos, ja està. Per tant, repassem, com si això fos un manual, algunes qüestions molt bàsiques, que trobareu ben explicades amb detall en aquest article de Pere Cardús. En primer lloc i sobretot: la llei no obliga ningú a declarar davant la policia. Si la policia, o la Guàrdia Civil, et crida a declarar, sota la figura que siga, dient que ets testimoni o que ets encausat, simpl...

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport. Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unioniste...

«Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo» L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls. I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn. Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'...

'Quan el que es persegueix és la llibertat de pensar de manifestar idees, no podem considerar legítima la legislació' Aquest dies estic fent un estudi que m’ha portat a analitzar a fons els mecanismes que va fer servir el franquisme per a la repressió política. S’estructuraven entorn a l’aparell judicial dels consells de guerra, les penalitzacions econòmiques d’incautació de béns i l’afegit penalitzador del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Una repressió que es basava no només en el fet de seguir procediments judicials sense garanties, si no sobretot, perquè el que es penalitzava i perseguia era la forma de pensar, ser d’un determinat partit, que s’hagués votat a les eleccions republicanes o tenir idees ‘separatistes‘. El que caracteritza i determina un estat autoritari és sobretot la persecució de la llibertat de pensar i les llibertats civils, per molt que els mitjans judicials o administratius que s’encarreguin de fer-ho siguin i segueixin uns pr...

De debò es pensen que amenaçant-nos econòmicament ens farem enrere? De debò creu el Govern espanyol que el camí per aturar la voluntat de la gent del país de votar i decidir el futur és instrumentalitzant ara el Tribunal de Cuentas per amenaçar el patrimoni dels ja condemnats per posar urnes? Si és així, que sàpiguen que no només no ens farem enrere sinó que incrementen exponencialment el desig de votar per decidir i el nostre compromís amb la democràcia i l’1 d’Octubre. Aquest país no renunciarà a votar i ho farà amb tota la dignitat. I si el preu sobrevingut amb el que ara el Govern del PP vol aturar que la gent d’aquest país voti l’1 d’Octubre és una responsabilitat de 5 milions d’euros, que no dubtin que aquest país no deixarà a ningú compromès amb la llibertat a l’estacada. No permetrem aquest nou abús que no té cap més intenció que intimidar el conjunt de la població. El 9-N vam votar 2.344.828 persones, en un procés participatiu exemplar. És a dir, 2,1 euros per vot és la factur...

«En qualsevol part del món que pretengui homologació democràtica, les revelacions d'aquest documentari haurien tingut conseqüències polítiques l'endemà mateix de l'emissió. Dimissions. Destitucions. Investigacions. Rectificacions» Tot el documentari val la pena. Tot. La frase final, però, és d’antologia: ‘El sistema és tan corrupte que expulsa els decents.’ Així ha funcionat i així funciona. Las cloacas de Interior , el reportatge dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro, va fer pujar sensiblement, molt sensiblement, la temperatura de la indignació, dimarts a la nit, allà on es va veure, gràcies a l’emissió de TV3 i IB3. Perquè les televisions espanyoles no el van voler passar. I això que, per tant com s’hi deia, i per l’estat que s’hi retratava, n’haurien hagut de ser les primeres interessades. Escric aquestes línies l’endemà de l’emissió, de la indignació, del trending topic mundial per a #CloacasInteriorTV3. No n’he sabut trobar notícia a les portades dels diaris ...

Entrevista al secretari general de l'Ajuntament de Tarragona, que ha criticat les amenaces de l'estat espanyol als funcionaris municipals L’estat espanyol va enviar fa dues setmanes una carta per a advertir els secretaris, els interventors i els tresorers municipals de les conseqüències de col·laborar en l’organització del referèndum. Joan Anton Font, secretari general de l’Ajuntament de Tarragona, va respondre a la missiva signada pel secretari d’estat d’Administració Territorial espanyol i va dir-li que prejutjava com a il·legal una llei que encara no s’havia aprovat. ‘S’assembla més a una amenaça que no pas a una oferta col·laborativa’, va escriure. Conversem amb ell sobre aquesta carta, però també de les possibles vies que té l’estat espanyol per a evitar la participació dels ajuntaments en l’1-O. —Pot actuar l’estat espanyol contra els ajuntaments que col·laborin amb el referèndum? —L’estat pot fer el que cregui convenient, però una altra cosa és que hi hagi cap acció poss...

La producció pretén descobrir l'entramat de maniobres ocultes del Ministeri de l'Interior espanyol contra el procés independentista català TV3 i IB3 emetran simultàniament aquesta nit l’estrena per televisió del documentari Las cloacas del Interior, un treball d’investigació sobre l’entramat de maniobres ocultes del Ministeri de l’Interior espanyol contra el procés independentista català, conegut com a operació Catalunya. El documentari, dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro, s’emetrà a les 21.55 a TV3, en el programa ‘Sense Ficció’, i cinc minuts més tard, a les 22.00, en començarà l’emissió a IB3. La trama s’estructura entorn a les converses –publicades el diari Público l’any passat– entre l’ex-ministre de l’Interior espanyol José Fernández Díaz i l’ex-director de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel Alfonso. Unes converses en què es busca relacionar polítics independentistes catalans amb presumptes acusacions de corrupció. Font: VilaWeb.cat

Necessitem líders valents que desafiïn la por, no que la menystinguin Després dels darrers ajustaments governamentals, i a setanta dies de l’1-O, s’ha començat a prendre seriosament el pes de la por en la resolució d’aquest tram final del combat per l’autodeterminació de Catalunya. Fa dos anys ja vaig advertir que l’anomenada aversió al risc -el clàssic “més val boig conegut que savi per conèixer”- seria el principal escull de darrera hora que calia preveure. Però ara, amb excessiva i irresponsable frivolitat, s’està confonent la por amb la covardia. I, amb molta alegria, hi ha qui pensa que la victòria depèn dels insensats que no en tenen, de por. Ens equivoquem. LA POR és una emoció adaptativa a favor de la supervivència. És la por que adverteix del perill i activa l’estat d’alerta per reaccionar adequadament i superar-lo amb èxit. No tenir por és tan perillós com tenir-ne massa. En el primer cas, perquè porta a actuar amb temeritat i imprudència. I en el segon, perquè condueix a la ...

"Aquest florit jardí, on hi niuen ocellets que cobren 113.000 euros -com Manuel Aznar López, germaníssim- és el que aquesta setmana batrà rècords de velocitat per reclamar 5.120.000 euros a Artur Mas, Irene Rigau, Francesc Homs i Joana Ortega" "Desviació de poder, arbitrarietat i nepotisme" són els arguments que ha fet servir Ciutadans per demanar una reforma de la normativa que regula el Tribunal de Comptes de Madrid. No n'hi ha per menys. Aquesta institució de l'Estat és la que va anar validant, any per any, els balanços que presentaven Luis Bárcenas i la resta de tresorers del PP i la que sempre ha procurat limitar al màxim  les responsabilitats pel saqueig dels ERO's a Andalusia, per posar dos dels casos més emblemàtics. És coneguda la seva lentitud a l'hora de perseguir el frau i, com que aquesta mena de casos prescriuen en quatre anys, la major part de les vegades les possibles responsabilitats queden liquidades, definitivament, pel simple fe...

"El missatge de Puigdemont a Madrid és clar: Els que s’han quedat a Palau van a totes. O tot o res. O guanyen o ho perden absolutament tot. Sense mitges tintes" Des que Catalunya va ser sotmesa al règim monàrquic absolutista l’any 1714 que ha intentat transformar i modernitzar Espanya. Ha lluitat per construir una Espanya federada, mancomunada o autonomista, però sempre ha fracassat estrepitosament i ha quedat encara més trepitjada. El catalanisme polític ha pretès mantenir durant més d’un segle l’exotisme de ser l’únic nacionalisme europeu que no aspirava a la seva plena realització nacional, sinó a mantenir el cove prou ple per tenir contenta la parròquia. La sentència del TC del 2010 contra l’Estatut va servir perquè, per primera vegada, la societat catalana es reclamés com a nació i passés a ser el subjecte actiu de les seves reivindicacions per comptes d’adreçar un missatge a Madrid. Però tampoc no va servir perquè Espanya escoltés. Fins el 14 de juliol del 2017, dia en ...

Que l’Estat no es miraria el referèndum de l’1-O des de lluny, com va fer davant del 9-N, era una obvietat, una obvietat basada en el gran èxit de la consulta participativa no vinculant i en la fermesa del govern, que aplicarà el resultat el dia després del plebiscit. I vist el nivell de la guerra bruta contra el procés sobiranista orquestrat des de les clavegueres de l’Estat, és d’esperar una resposta contundent. Diferents líders del PP preferirien una  resposta dura que suposés detencions i presó cautelar per als polítics independentistes. Altres, però, són més estrategs i veuen que el moviment sobiranista té prou múscul per respondre a una jugada com aquesta. I després, què? Més duresa? I que faria Europa amb dirigents empresonats per demanar poder votar? No, la seva opció és anar desgastant el moviment. I, en tot cas, compten que si al final es vota, a Madrid sempre podran dir, amb més o menys potència dependent de la participació, què el referèndum ha estat il·legal i que no ...

Si mitjans de comunicació com el New York Times o el Financial Times lloen les polítiques econòmiques de Mariano Rajoy, són celebrats com a il·lustres capçaleres, serioses i rigoroses, mestres de periodistes, referència mundial de líders i opinions públiques, els millors avals que un governant pot presentar davant del món civilitzat per acreditar com de bé ho fa. Si aquests mateixos mitjans demanen, en canvi, que es deixi votar a Catalunya, o qüestionen l'estratègia desplegada pel govern central, són degradats de sobte a tabloides estrangers que no coneixen ni Espanya ni la seva història, que no saben de què parlen, que farien bé d'ocupar-se dels seus propis assumptes i els seus propis independentistes i que, no ho descartem, alguns diners hauran cobrat de la Generalitat per publicar coses així. Aquest és l'aclaparador nivell ja assolit per la política espanyola, la mateixa que converteix el fet de declarar desert el concurs per comprar unes urnes en un gegantí triomf polít...