SFxI2017

Són moltes les anècdotes i experiències que una persona s’emporta després d’haver treballat gairebé deu anys en una organització. El meu cas, després d’haver estat durant aquest període de temps a l’Agència Tributària de l’Estat, els tres últims en una direcció general a Madrid, no és una excepció. Amb la particularitat que moltes de les anècdotes que vaig viure estan relacionades amb el poder de l’Estat. Recordo precisament una conversa que vaig tenir amb un secretari d’estat d’aquella època. Estava força preocupat perquè pensava que el seu ministre estava pensant a cessar-lo, tot i haver estat l’impulsor d’una sèrie de lleis que, malgrat tenir perfil tècnic, havien impactat favorablement en el conjunt de l’opinió ciutadana. Feia temps que no pensava en aquesta conversa, però la vaig recordar fa dues setmanes, en acabar d’escriure l’article que l’ARA va publicar el 18 de maig passat, en què em referia a les dificultats de reformar l’administració pública espanyola i al fet que aqueste...

El president Artur Mas va plantejar ahir de manera sibil·lina un dilema a Mariano Rajoy: o em deixes pilotar a mi el procés de la consulta, i per tant em deixes fer-la mirant cap a una altra banda, o els que vénen darrere meu et muntaran un sarau de proporcions descomunals. Des de Madrid es veu aquest missatge com un xantatge intolerable, però en realitat es tracta d’un plantejament pragmàtic. Si admetem que el procés català és irreversible, es tracta de gestionar-lo amb el mínim de costos per a les dues bandes. Artur Mas sap que el seu prec té poques possibilitats, per no dir cap, de ser escoltat. Però ell hi guanya igualment, perquè després del 25-M tots els mitjans internacionals (i aquest és el discurs que amara les cancelleries) estan demanant a Rajoy que es mogui i busqui una sortida. La pilota, doncs, està a la teulada de Madrid. Són ells, PP i PSOE, els que han perdut la meitat dels vots i no CiU. Són ells els que han de fer una proposta atractiva. I no només per a Catalunya. T...

Una prova de la maduresa política de les bases socials del catalanisme és que els dos partits que han aprovat els últims pressupostos de la Generalitat són els que s'han disputat la victòria en les eleccions del passat diumenge, a gran distància dels altres. Uns comptes públics misèrrims que castiguen injustament una societat que veu com es deteriora la qualitat dels serveis socials, alhora que centenars de milers de treballadors del sector públic van perdent nivell de vida, any rere any. Això vol dir que la demagògia que arriba des de la política de Madrid i de l'Espanya meridional té molt poques esquerdes de penetració en la societat catalana, que ha identificat correctament que el fil de crèdit que arriba del Banc Central Europeu passa pels despatxos de Madrid abans d'arribar aquí. I que, tot seguit, li apliquen un u per cent de recàrrec a les quantitats que decideix, de forma arbitrària, el govern del PP. De fet, el fet a estudiar és que un nou per cent dels catalans,...

Lituània va proclamar la independència, unilateralment, l'11 de març de 1990. El 6 de setembre del 1991, un any i mig més tard, la Unió Soviètica la reconeixia diplomàticament i Lituània passava a ser a tots els efectes un nou estat. Però, atenció, el darrer soldat soviètic va abandonar el territori de la Lituània independent el 30 d'agost de 1993, o siga, tres anys llargs després de la independència i dos anys després del reconeixement. Durant dos anys el món havia convingut que Lituània era un país independent, però pels carrers encara era possible de veure-hi vehicles militars de l'antiga potència. 2.400 soldats soviètics van abandonar el país el darrer dia. Dit altrament: s'hi van estar fins el darrer dia. Això ve a tomb de la presència de policia espanyola a Calella, detectada ahir. No sabem si són els dos-cents que el govern espanyol reconeix oficialment haver enviat a Catalunya aquestes darreres hores o si són uns altres. No ho sabem nosaltres i segurament no ho ...

Vivim immersos en un temps accelerat. El país, és a dir, tots plegats, ha corregut tant que ens costa reconèixer-nos en alguns àmbits quotidians. No en tots, però, perquè d’altres àmbits romanen; han esdevingut l'estructura, l'eix vertebrador del país. I l'escola i el model educatiu, m’atreveixo a dir que n'és i n’ha estat un de clau. De forma silent però constant, amb molt esforç i moltes ganes de fer-ho bé, l'escola ha construït una comunitat. L'escola ens ha ensenyat a conviure (pares, fills i docents), a construir plegats. El model educatiu és un model d'èxit reconegut perquè ha estat capaç de sumar en lloc de dividir; ha pogut equilibrar i redistribuir en lloc de segregar. No només això, sinó que, a més, en la darrera dècada ha incorporat milers d'estudiants nouvinguts que han arribat sense parlar cap de les llengües vehiculars de la nostra societat. La nostra escola ha estat, sobretot, un espai clau d'integració, de contacte i de convivència. P...

"En la seva dimensió simbòlica, el vot pel bloc sobiranista és la traducció de la voluntat general majoritària en favor de la unitat d’acció institucional" Com que per fi han descobert que som un país políticament diferenciat d‘Espanya (Financial Times) i que el nostre sobiranisme va de veres (Iñaki Gabilondo), potser ha arribat l’hora de passar de les altes representacions simbòliques a escala internacional i donar-nos a conèixer per la nostra capacitat executiva. Vull dir, amb això, que els vots europeus, que, com és lògic, han de servir per fer política al parlament europeu, també s’han de transformar en signes de poder, tant en clau interna com enfront de l’Estat espanyol. En clau interna: consolidant, des de les institucions, la convicció que tot el que ha de passar està a les nostres mans, i que res no ens serà donat, però que res no ens serà arrabassat al marge o per sobre de la voluntat d’emancipar-nos. Enfront de l’Estat espanyol: començant a convèncer-nos que, en la...

El jutge Santiago Vidal va intervenir ahir en un acte concorregut de l'ANC de Sarrià - Sant Gervasi, on va explicar les línies mestres del projecte de constitució catalana que es redacta. Sobre la citació de dilluns pel Consell General del Poder Judicial Vidal, va explicar que li havien demanat amb interès si una Catalunya independent acceptaria el rei d'Espanya com a propi, 'igual com farà Escòcia'. Vidal, a qui la pregunta va semblar molt significativa, va explicar també que l'havien tractat amb molta correcció en tot moment. En la intervenció va exposar les grans línies del projecte de constitució que redacta juntament amb més juristes. Segons que va dir, serà una constitució curta i senzilla, amb menys de cent articles, tots curts, i sense subarticles relacionats. Segons que va dir, el propòsit principal serà establir una estricta separació dels poders executiu, legislatiu i judicial. Quant al poder executiu, s'establiria un estricte límit de mandats polític...

El mes de juny es presenta atapeït d’activitats, perquè cal treballar de valent fins a l’11 de setembre en la campanya a favor de la consulta, i això suposa organitzar actes propis o bé donar suport a d’altres encaminats en la mateixa direcció. Hem de fer visible la nostra voluntat col·lectiva i alhora continuar fent actes informatius o reivindicatius. Tot plegat és un nou repte que requereix la vostra participació, i val la pena que en tingueu un avanç per a organitzar la vostra agenda. Dimecres, 4 de juny: Xerrada econòmica al Teatre Gaudí Barcelona Diumenge, 8 de juny: Castells per la Democràcia Jornada castellera simultània en vuit capitals europees , i a Barcelona, al nostre barri, amb els Castellers de la Sagrada Família. Dissabte, 14 de juny: Cercavila Somescola.cat Mobilització a favor de l’escola catalana . Diumenge 15 de juny: Bicicletada Eixample pel Dret a Decidir Organitzada per les 5 territorials de l’Eixample. Dilluns, 23 de juny: Aplec llampec ( flashmob ) per la indepe...

«Les oportunitats de prosperar de Barcelona com a capital de la República Catalana es multiplicaran exponencialment» Anys i panys portem els i les barcelonines veient com les oportunitats financeres, comercials, empresarials i turístiques de la ciutat es veuen limitades pels greuges comparatius que pateix enfront de Madrid, justificats sempre per la capitalitat d’aquesta i el disseny centralista de l’estructura territorial i política d’Espanya. El dinamisme i modernitat de Barcelona, la seva emprenedoria i empremta cultural, i la seva històrica vocació cosmopolita la fan mereixedora del rang de capitalitat europea de primera divisió, però la submissió a l’Estat espanyol i a la seva capital li han negat reiteradament. Les tornes, però, poden canviar a partir del procés que Catalunya ha emprès, inexorablement, cap a la independència. Més tard o més d’hora, Catalunya es convertirà en un nou estat europeu. Així, Barcelona s’equipararà, política i administrativament, a la resta de capitals ...

Per mi, la imatge més definitòria de les eleccions es va veure dissabte, quan el Reial Madrid, a Lisboa, va empatar un partit que l'Atlètic de Madrid ja tenia al sac. Rajoy, com si només fos president d'una part dels espanyols, va saltar d'alegria com un boig. I Florentino Pérez, amo de constructora i poder fàctic total, va anar a abraçar José Maria Aznar. Després TVE va connectar amb la plaça de la Cibeles per fer la celebració i --oh, casualitat-- la càmera enfocava un cartell del PP. I el Madrid hi va anar una hora i mitja més tard del límit imposat per la junta electoral. L'acte era prohibit, però allà, fent saltirons, hi havia la meitat de la cúpula del PP. L'Espanya descarada. Casillas va dir que era més important la victòria del Madrid que no la d'Espanya al Mundial i tot va restar clar. L'Espanya descarada, al capdavall, és la tribuna presidencial del Bernabeu, les famoses quatre-centes famílies. I no hi creuen, en Espanya. Només creuen en el saqueig...

És al barri, i no cau lluny. Com anar-hi

"La líder del partit P dirigeix una formació que ha obtingut 246.000 vots. Si els 1,2 milions d’E i de C no són majoritaris no vull ni pensar què deuen ser 246.000 de P" Amb independència de les idees que tingui cadascú, la reacció d’Alícia Sánchez Camacho i Maria Dolores de Cospedal als resultats electorals registrats a Catalunya són un clar exemple de perquè hi va haver tanta abstenció diumenge. És allò que coneixem com la desafecció dels ciutadans amb la política. Alícia Sánchez-Camacho va assegurar que el moviment sobiranista no és majoritari a Catalunya perquè “CiU i ERC sumen 1.200.000 vots i a Catalunya hi ha 7,5 milions d’habitants”. Si és possible, oblidem-nos estrictament del debat sobre el procés polític que viu Catalunya i parlem només de xifres. Per tant, parlem que la líder del partit P assegura que el partit E i el partit C no són majoritaris perquè la suma de E i C ‘només’ s’ha emportat 1,2 milions de vots sobre una població de 7,5 milions. Per començar, d’aqu...

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

Si els catalans i catalanes fan cas de les declaracions dels líders del PP, en referència al seu procés sobiranista, a hores d’ara han d’estar acollonits i cagats de por. Des que el 23 de gener el Parlament català aprovà per una gran majoria la Declaració de Sobirania, els líders del principals partits espanyols s’han dedicat “en cuerpo y alma” a veure qui fa més por, qui la diu més grossa. El primer pas de l’estat davant d’aquest procés, que fins ara es manifesta ferm, va ser pressionar les institucions de la UE perquè públicament donaren la seua opinió. Així, el seu president José Manuel Durao Barroso va dir que serà “extremadament difícil, si no impossible” que un territori independitzat obtinga l’aval dels 28 estats membres per quedar-se a la UE, i posà com a exemple Kosovo. Aquestes declaracions, d’un president que té els dies comptats, han estat agafades al peu de la lletra pels partits espanyolistes per frenar el procés sobiranista, encomanant la por als catalans i catalanes. El...

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència . Què esperes per a venir a col·laborar-hi? Dissabte, 31: Al matí, d'10 a 2, intensiu a Nou Barris Diumenge, 1: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença) Junts podem! Què són les paradetes o com participar-hi

ERC GUANYA i té el mateix percentatge de vots que PSC i PP junts. Sí, sí. Que PSC i PP junts. I el bloc a favor del dret a decidir supera el 60,8%, mentre que els partits que el neguen sumen un 31,7%. Sentireu interpretacions que ignoraran la realitat i les dades i celebraran que el procés es debilita. Passa cada nit electoral: fins analistes enterren el procés. I quan es desperten, el procés continua allà. El president Mas va ser ferm: “Tot va endavant, ni un pas enrere”. Fa temps que és previsible i coherent, s’ha erigit en garant del consens pro consulta, i des del 2010 ha complert escrupolosament tot el que ha anunciat. Com a líder del bloc, en surt reforçat i acompanyat d’un 60%. Al seu partit saben que ell és l’actiu més gran i faran bé de protegir-lo. A Catalunya la participació, que jo hauria preferit més alta, va superar la d’Espanya i l’europea. Un altre missatge explícit: podria haver estat més contundent, però és inequívoc. I a l’Espanya presumptament monolítica, el biparti...

Si Catalunya demana una consulta per marxar d’Espanya, també en pot demanar una el Vallès Occidental per marxar de Catalunya o Matadepera per marxar del Vallès Occidental. Aquest joc de nines russes es fa servir de vegades per caricaturitzar i ridiculitzar la demanda catalana del dret a decidir. Cap novetat. Es va fer servir en termes ben iguals davant de la demanda quebequesa i en els processos d’independència balcànics, allà amb moltíssim més dramatisme. Sovint, aquest argument caricaturesc s’acompanya d’un altre: cap país dels que reconeixem com una democràcia acceptaria l’exercici d’aquest suposat dret, ningú no s’imagina França, Alemanya o els Estats Units deixant votar Còrsega, Baviera o Texas (oblidant que el Canadà i la Gran Bretanya sí que ho han fet, quan ha tocat). En el fons, tot i que de manera tramposa, en aquesta formulació s’hi reflecteix la pregunta veritablement central: qui és i qui no és subjecte polític, qui té dret a decidir. Per respondre a aquesta caricatura, po...

UN DELS EFECTES col·laterals que està tenint el procés català és la fragmentació de la dreta espanyola. Veurem fins a quin punt això es nota aquest diumenge a les urnes. Durant dècades, l’anticatalanisme ha omplert de vots el sac del PP, però ara que el catalanisme va de debò, els populars veuen com, paradoxalment, perden el monopoli d’aquest graner inesgotable, d’aquest secular leitmotiv en negatiu de la política espanyola. Al PP li han crescut els nans al voltant, des d’UPyD fins a Vox, passant per C’s. És veritat, però, que tot i fornir-se sense complexos d’aquest anticatalanisme, el PP en part havia neutralitzat el discurs més radical respecte a Catalunya. Ara, en canvi, es veu obligat a competir-hi amb els nous rivals. Capficat en aquesta competència, ignora un PSOE que ha ressuscitat un federalisme d’estètica plural, tot i que quedi curt respecte del canvi de mentalitat que s’ha produït a Catalunya. Sens dubte, aquest bucle de fragmentació i radicalització de la dreta espanyola, ...

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

El model d’urnes per la consulta sobiranista és de cartró i molt més barat que l’habitual, i serà produït pel CIRE de presos de Lleida El Govern ja té escollides les paperetes i les urnes per la consulta sobiranista que ha de celebrar Catalunya el proper 9 de novembre, segons informa La Vanguardia. El model d’urna escollit és una caixa plegable de cartró rectangular, amb una finestreta plastificada per poder veure les paperetes des dels dos laterals. El preu d’aquesta urna és de poc més de dos euros, molt lluny dels 35 que costa la clàssica de plàstic, i serà probablement elaborada pel Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) de Lleida. La idea és fer-ne unes 6.000, -a les eleccions catalanes, per exemple, se’n distribueixen unes 8.200 a tot el territori-, perquè d’aquesta manera l’executiu eludeix la obligació de fer un concurs públic per la seva adjudicació. La papereta també ja està decidida, que serà blanca, vertical, i les dues preguntes es trobaran a dos nivells i traduïd...

"Que una persona amb el currículum familiar del Sr. Margallo relacioni el procés sobiranista amb la guerra de successió no és perquè ens ho prenguem a la lleugera" 28 d'octubre de 1893, el general Margallo és a punt de rebre una bala al cap. Governador de Melilla -i besavi de l'actual ministre Margallo- havia decidit uns mesos abans emmurallar la ciutat de Melilla sobre la tomba d'un sant marroquí. Gairebé de manera immediata, 6000 berebers de les tribus del voltant es mobilitzen per enfrontar-s'hi. Margallo organitza la defensa, amb tan mala fortuna que des de l'artilleria espanyola es destrueix una mesquita. La guerra santa s'estén per tot el territori. Els berebers conquereixen dos forts, però Margallo confon una fugida amb el que era una maniobra envolvent. La seva càrrega suposa pràcticament l'aniquilació dels seus homes. La bala és a punt de penetrar en el crani del general. Serà l'única baixa entre tots els caps. Però, qui dispara aquell...

El poder, si pot imposar la seva voluntat enganyant, ho fa. Si l'engany no és possible, mira d'inventar-se arguments que semblin convincents per apagar la dissidència. Si els arguments no funcionen, prova d'intimidar i de fer por. Però l'estratègia de la por, quan la revolta ja és avançada, tampoc no serveix. I esdevé contraproduent perquè reforça els revoltats. I finalment, quan tot falla, tan sols li queda un camí: la criminalització i la repressió. Però com es fa per crear un clima que justifiqui la criminalització i la repressió? Com s'arriba a legitimar l'ús de la violència contra els dissidents? Primer, cal aconseguir que la dissidència s'expressi violentament. Que caigui en l'acció il·legal i agressiva. No hi ha res més interessant per al poder que una dissidència expressada violentament. I aquest és el desig del poder espanyol contra la revolta del poble català. Perquè, que no s'enganyi ningú, ja som en aquest estadi. Els han fallat totes les...

Hem engegat una campanya al barri per a fer més visible a la ciutadania el missatge «Per què volem la independència?» amb unes lones de 200 x 90 cm que diuen INDEPENDÈNCIA és Llibertat, Dignitat, Justícia social, Progrés, Cohesió social, Futur, tal com pots veure a la fotografia. Demanem voluntaris que disposin d’un balcó ben visible que doni al carrer i que estiguin disposats a exhibir el cartell. Tenim lones disponibles a la territorial i són de franc. Si és el teu cas, anima’t a penjar-ne una! Posa’t en contacte amb nosaltres a: sagradafamilia@assemblea.cat . PER TENIR L'OPORTUNITAT DE CONSTRUIR UN PAIS MILLOR! Equip de coordinació ANC-SFxI

Les eleccions europees són a la porta. Aquesta vegada, més enllà de la nova composició del Parlament Europeu i de les conseqüències per a la construcció europea, els resultats tindran una gran importància per al futur de Catalunya. La tradició europeista de Catalunya és coneguda per tothom. Perquè el nostre poble sempre ha identificat Europa amb democràcia i llibertat. Per això, avui, que ens volen silenciar el vot i el futur, ens tornem a girar cap a Europa. Tenim l'oportunitat que la nostra veu se senti forta com ho és la nostra voluntat de ser un poble lliure, i que els nostres vots siguin tan nombrosos com ho són els nostres anhels i tan diversos com ho és la nostra realitat: - Amb el nostre vot direm a Europa que som un poble i que volem votar. - Amb el nostre vot pels partits favorables al dret a decidir direm que tenim dret a determinar lliurement el nostre futur polític col·lectiu. - Amb el nostre vot per les coalicions independentistes (les que impulsen CiU i ERC) o que es...

Estan fent una bossa recentralitzadora per després oferir-ne un retorn com a suposat gest de bona voluntat. I tot, a canvi que Catalunya no celebri la temuda consulta. Desconec com acabarà la última amenaça que plana sobre Televisió de Catalunya. A diferència d’altres casos, el govern ha denunciat preventivament abans que s’hagi aprovat l’ordre ministerial, però el pla per reduir canals digitals hi és, concretament està xifrat en una reducció del 20% dels canals actuals. I aquest és un nou as a la màniga per una hipotètica negociació entre Catalunya i Espanya. Els estrategues del govern espanyol no són idiotes. El fet d’anar retallant, retallant i retallant competències, recursos i poder de deicisó a Catalunya en ple procés sobiranista deu tenir algún motiu. En un moment en què els caldria seduir als indecisos sobre les bondats de quedar-se a Espanya, no sembla molt intel·ligent presentar un Estat espanyol dur, recentralitzador, retallador i repressor.Per tant, algún objectiu deu tenir...

Queremos la independencia pero, al mismo tiempo, queremos que España gane el Mundial Este artículo nace del ahogo que me provoca intentar explicar en Madrid la cuestión catalana. Lo que se llama "hacer pedagogía" (aunque no me gusta nada, porque no somos quién para dar lecciones a nadie) y que, sencillamente quiere decir explicarse a uno mismo, se vuelve absolutamente imposible porque la pasión, burda, inunda la razón y lo niega todo convirtiendo cada conversación en un humedal fangoso donde sólo te puedes hundir un poco más. Y el título, aunque a algunos les puede parecer una contradicción, es la pura verdad. Es tal como lo siento y como creo que lo sentimos muchos. Ahora me explico. Primero el detonante. Me he visto involucrado en la enésima discusión sobre Cataluña. El enésimo careo porque sí: les encantan los careos. A mí, con este tema, no. Porque hay una nula voluntad de comprensión. "¿De dónde nace este sentimiento?", me preguntan. Y yo explico que (aparentem...