SFxI2017

L’endemà de la gran manifestació contra la sentència de l’estatut, i ja em perdonareu l’autocitació, aquest editorial el vaig titular ‘ Del milió i mig als seixanta-vuit ‘. En aquell text reclamava de passar del milió i mig de manifestants que demanaven la independència als seixanta-vuit diputats que podrien proclamar-la. D’ençà que els independentistes vam ser per primera volta milions al carrer fins que hem tingut, finalment, els seixanta-vuit escons necessaris per a marxar d’Espanya han passat 1.905 dies. Guardeu-los en la memòria, que ja us dic jo que no viureu mai res que s’hi puga assemblar. Guardeu-los amb enyor, si cal, però no oblideu mai que vosaltres n’heu estat els gran protagonistes. Tots plegats hem arribat ací gràcies a tot de petits gests, de decisions lentes i assumides a poc a poc però amb fermesa, de detalls que marcaven la diferència. Recordeu-vos d’aquell dia que us feia mandra d’eixir al carrer i que finalment us vau alçar del sofà. Recordeu aquella vesprada que p...

El Javi i la Marta viuen en un pis que, amb el pas dels anys, se'ls està quedant petit. Hi van anar a viure el 2010 i ara que estan esperant una criatura creuen que ha arribat el moment de fer el pas i anar a viure a un altre lloc. En aquest pis hi han estat relativament bé, però la qualitat de vida ha anat minvant any rera any. Per exemple, no els han deixat canviar la instal·lació de la llum. Ells tenen els diners per fer-ho, però com que dels disset veïns onze s'hi van oposar, la comunitat ha impedit que cap d'ells se la pugui canviar: o modifiquen el sistema central o cap veí pot actuar en solitari. Va passar una cosa similar amb les obres de l'escala. Queia a trossos i el Javi i la Maria van proposar que tothom posés una part per fer una reforma estructural. El que va acabar passant és que tots els hi van va dir que sí, però a última hora i després de donar llargues, només van ser tres veïns els que van acabar pagant. I clar, la reforma va acabar sent una capa de ...

Per fi, ha arribat l'hora. Diumenge és el dia. I les primeres hores del matí de dilluns ens dibuixaran, clara i neta, l'alba de la independència. Com hem arribat fins aquí? Què ha fet possible que el poble de Catalunya decideixi emprendre el seu camí en llibertat, al costat de tots els altres pobles del món? Els darrers anys hem viscut una mobilització ciutadana sense precedents. El somriure de l'esperança és contagiós. Gent de tot arreu, de totes les edats, s'han ajuntat per treballar, com fos, en el que fos, amb l'objectiu d'anar proporcionant arguments i d'anar debatent sobre quin podria ser el millor per al futur dels nostres fills i de tots nosaltres. Sense aquesta concepció d'una ciutadania que va dir prou, que va anar desconnectant-se i que ha estat capaç de superar totes les adversitats i totes les enèsimes campanyes de la por i les amenaces, avui no seríem aquí. També és igualment cert que els partits i líders polítics han assumit com a pròpies ...

A poques hores pel tancament de la campanya electoral, els tres ex-diputats de la CUP, David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet, han signat una carta pública adreçada als electors del 27-S, en què diuen que ’s’ha acabat el temps de la por i la imposició’. I en què recorden que ‘han estat tres anys a Matrix on hem constatat que tenim un Parlament buit de sobirania’. I peraixò diuen: ‘ha arribat l’hora de governar-nos’. Heus ací la carta íntegra: ‘El 27S tenim una cita clau. El més vell del nostres somnis –llibertat, justícia, democràcia– el tenim a tocar i és a les nostres mans. Eleccions plebiscitàries excepcionals –per refrendar l’anhel de llibertat d’aquest poble– i eleccions constituents –per decidir com ho volem fer entre totes i tots. Per descomptat, des de la CUP no volem que el futur s’assembli al passat ni al present recent. És l’hora de començar a canviar-ho tot. Per això el programa de la CUP se centra en assolir la independència, iniciar la llarga lluita contra totes le...

Imaginem junts aquest país d’aquí a vint anys. Com serà? Si guanya el no, anirem enrere. Molt enrere. Per tant, podem pensar que la Catalunya d’aquí a vint anys serà un país espantat, al qual hauran pres el poc autogovern que ara tenim. La nostra economia no haurà pogut resistir l’ofec i l’escanyament miserable de tantes dècades. Dependrem d’un estat autoritari que haurà fet moltes lleis regressives i que haurà fet servir el tribunal constitucional per liquidar la nostra sobirania. La guardiola de les pensions que el govern espanyol malgasta comprant deute potser s’haurà acabat. Potser tindrem uns quants representants nostres impedits de fer política a causa de querelles injustes. El català no serà llengua vehicular a l’escola. Els catalans ens sentirem decebuts i enganyats i una nova generació començarà a pensar que potser s’hi ha de fer alguna cosa. I n’hi haurà uns quants que tornaran a dir que potser serà millor esperar vint anys més i condemnar dues generacions més a viure malamen...

Últimes accions i trobades, dia a dia! El 27-S ja és a tocar: només falten tres dies, que aprofitarem fins a l’últim minut per treballar pel nostre objectiu. Avui, festivitat de la Mercè, hem fet l’última paradeta de la campanya d’estiu, abans del 27-S. Aquesta tarda, un equip de voluntaris, amb la col·laboració de la sectorial Cristians per la Independència, ha repartit revistes a l’entrada de la missa que s’ha celebrat a la basílica de la Sagrada Família. I demà, un altre equip, que esperem que sigui encara més gran, repartiran fullets a tots els centres públics del barri o aniran a ajudar Nou Barris a les seves paradetes. La consigna és buidar el magatzem perquè tota la informació sigui al carrer i arribi al màxim nombre de persones possible. Ha estat una campanya llarga, més que les d’altres anys, per les eleccions d’enguany. Ha arribat, doncs, el dia de gaudir del moment històric que estem vivint, sense oblidar que cadascú de nosaltres ha de seguir fent campanya arreu i fins al d...

«Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí"» S'ha d'admetre que la campanya unionista pel "no" havia fet fins ara una bona tasca. Havia aconseguir declaracions d'Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama, havia semblat el dubte amb temes com la corrupció o les pensions i es preparava per pitjar l'accelerador els dies finals de la campanya amb alguna "bomba" informativa semblant a la dels comptes falsos d'Artur Mas de la campanya de 2012. Tot se'n va anar en orris, però, quan una enquesta interna dels bancs va predir una victòria en escons i en vots del "sí". Un sondeig que les entitats fan per cada elecció i que acostuma a apropar-se força als resultats finals. Aleshores es van disparar les alarmes i la histèria va fer entrar la campanya unionista en un espiral dels despropòsits. La seqüència és ben coneguda, i no estem segurs que s'...

Per qui ens va deixar i per qui vindrà, Per tant insult, tanta amenaça i tanta por. Per les andanes plenes de gent esperant. Per aquelles maletes de cartró i aquelles sabates gastades. Per la memòria d'aquella derrota. Per tant fred, tanta pluja i tanta calor en una paradeta. Per qui ja no ho pot veure i per les llàgrimes que va vessar. Per Ovidi Montllor, Pepe Rubianes i Xavier Vinader. Per la meva companya i amiga de Súmate Xaro Pérez, que ens veu des del cel. Per tant sospir i tanta indignació davant de la tele. Per la República. Per tanta mentida i tanta traïció. Per poder parlar com es vulgui i del que es vulgui. Per tants que esperen que guanyem per alçar-se ells. Per demostrar que sí que es pot més enllà d'un plató de televisió. Per canviar-ho tot i tenir-ho tot. Per equivocar-nos nosaltres i no esperar que ningú s'equivoqui per nosaltres. Per tanta espera i tanta pèrdua. Per aquella persona que tant t'estimava i que tant et va demanar que ho aconseguissis. Pel m...

Intenten fer-nos por afirmant que els catalans quedaríem fora d'Europa amb la independència. És mentida. Quan algú els ho torne a dir, simplement pregunten en aplicació de quin article dels tractats europeus passarà això. I veuran que no poden respondre. Si els volen posar nerviosos poden ser més precisos encara. Jo, a un interlocutor d'aquests que vol fer por, li diria que en la relació entre Catalunya i Europa hi poden haver diferents situacions i li explicaria els articles que les regeixen. Demostrant que l'única situació on no hi ha cap llei europea aplicable seria aquesta hipotètica expulsió de Catalunya. Catalunya ara, com a part d'Espanya, és dins la UE. I si estàs dins no hi ha cap manera automàtica d'estar fora al mateix temps. Un país tercer, que nosaltres ni ho som ni ho podem ser perquè ja estem dins, té, però, un procediment conegut d'adhesió. Un procediment basat en els criteris de Copenhaguen que Catalunya, pel fet d'estar dins, ja compleix. H...

"El desastre de la campanya unionista és de tals dimensions que s'ha convertit en un argument extra per a l'independentisme" Crida l'atenció l'acumulació d'errors que s'han anat produïnt al llarg d'aquesta campanya electoral per part de l'estat i rodalies polítiques. El ridícul públic de Mariano Rajoy només ha estat l'episodi més vistós d'una successió de desastres, a quin més evident. Felipe González va haver de rectificar un article on comparava l'independentisme català amb el règim nazi i el seu successor més mediàtic, Pablo Iglesias, va caure en l'etnicisme més barroer, fent davcallar seriosament la campanya de Catalunya Sí que es Pot. Però aquí no s'han acabat les desgràcies de l'unionisme. L'excés de fúria espanyola dels s indicats de Madrid ha obligat CC.OO. i UGT de Catalunya a desmarcar-se formalment dels seus companys de les seus centrals. El mateix que ha passat amb el cardenal Cañizares, que ha demanat...

No és només que el president Mariano Rajoy es fes ahir un autogol. És que se'l va fer en pròpia porta i en tot l'escaire, i mira que és difícil. I que no va ser un gol. Va ser un golàs. Un golàs que, de fet, li va servir en safata el periodista Carlos Alsina. Amb una simple seqüència de poc més d'un minut, el president espanyol, entrevistat a Onda Cero, es va posar de peus a la galleda i va deixar ben clares dues coses. La primera, que és un ignorant. I la segona, que menteix. Quan el periodista va recordar a Rajoy que la Constitució, la sagrada Constitució espanyola, diu (article 11.2) que “cap espanyol d'origen no pot perdre la seva nacionalitat”, tot un president de govern va quedar descol·locat i es va limitar a balbucejar durant una estona. Un silenci que se li devia fer etern. I un silenci que, si el fa tot un president de govern, es torna còmic. Rajoy va passar d'entrevistat a entrevistador i va ser el periodista qui li va haver d'aclarir que la Constituc...

El president del govern espanyol ha estat incapaç d’argumentar per què els catalans deixarien de ser ciutadans europeus en cas d’independència de Catalunya. Una simple pregunta del periodista Carlos Alsina que l’entrevistava avui a Onda Cero l’ha deixat desarmat. Vegeu aquest fragment de vídeo: Font: VilaWeb

Les eleccions de diumenge són un referèndum imperfecte sobre la posició dels catalans davant de la possible constitució de Catalunya com a estat independent. Imperfecte perquè tots hauríem desitjat fer una consulta pactada. Però referèndum al capdavall perquè els electors podran triar entre opcions —el sí, el no i el vot en blanc— defensades per llistes diferents. En aquestes eleccions, jo votaré (de fet, ja he votat, per correu) pel sí —i, més concretament, per la llista de Junts pel Sí—. Les raons que m’han dut a votarsí són múltiples. Culturals: la llengua catalana continua desprotegida —a Europa, en la distribució de mitjans de comunicació, en els telèfons d’atenció al client, en l’etiquetatge de tota mena de productes—. Socials: sense eixugar el dèficit fiscal no crec que sigui possible fer autèntiques polítiques de protecció de les classes més tocades per la crisi i pels canvis estructurals i tecnològics que s’acosten. Econòmiques: sense capacitat regulatòria i sobirania en matèr...

Comencem amb la primera amenaça: bancs que fugen de Catalunya espantats per la independència. Vaig viure en directe el col·lapse de l'economia argentina a començaments de segle. Allà, alguns bancs estrangers van espantar-se i van fugir cames ajudeu-me. Però quan un banc marxa d'un país no tanca les oficines i s'emporta els bitllets a dins d'una maleta. El que fa és vendre –o malvendre, com en el cas argentí– el seu negoci bancari a una altra entitat. Així, els clients del banc que marxa reben una carta que diu més o menys el següent: "El actius i passius del Banc A han estat adquirits pel Banc B, que a partir d'avui els gestionarà. Benvingut al Banc B, estarem encantats de servir-vos". O sigui que, de cares al client, canvi de rètols a les oficines i poca cosa més, com quan aquí els bancs van menjar-se les caixes d'estalvi. Per cert, tot i la tremenda crisi argentina, ni el Santander, ni el BBVA, ni el Citibank, per exemple, van marxar del país sud-am...

Muriel Casals, la candidata número 3 de Junts pel Sí a Barcelona i ex-presidenta d’Òmnium acaba l’entrevista amb aquest record del seu pare: ‘Aquests dies penso molt en el meu pare, que se’n va anar d’aquest país, el 39, com un soldat derrotat i es va passar tota la vida somniant una Catalunya independent.’ No cal afegir-hi res més. Només llegir les observacions que fa des de la primera línia de la trinxera. Fa cinc anys que lidera el moviment independentista. La lluita no l’ha cansada; es veu més forta i més decidida, com si en la seva mirada blava s’acumulessin els somriures de tots els esperançats en el canvi. - Aquests darrers cinc anys heu estat testimoni d’excepció de la manera com ha canviat el país per fer possible aquest somni. Què us ha impactat més, d’aquest periple? - La tranquil·litat amb què es fa, tant moral com intel·lectual. M’agrada veure amb quina serenitat els ciutadans han assumit posicions que fa només deu anys haurien semblat radicals i excèntriques. Ara, l’actit...

-Els bancs catalans ja no depenen del Banc d’Espanya, sinó del Banc Central Europeu -L’Estat espanyol haurà de negociar amb el futur Estat català, ja que en cas contrari, el nou deute públic espanyol superaria el 130% del seu PIB, molt proper al de la Grècia rescatada per tercer cop En relació a les declaracions fetes avui pel governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, en les que amenaça d’un risc de “corralito” a Catalunya si esdevé un Estat independent, la sectorial d’Economistes per la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa públiques les següents consideracions: 1. Recordem que Luis Maria Linde és un càrrec de confiança del Govern espanyol i que, com ja han demostrat anteriorment altres responsables institucionals designats pel gabinet Rajoy, no representa altres interessos que els del Partit Popular. És una nova veu a les que repeteix les amenaces infundades per intentar condicionar el vot del 27S. 2. Com sap Linde, des de fa un any el Banc d'Es...

Imagina’t que Catalunya és un estat independent al qual, en un moment donat, se li planteja la possibilitat d’integrar-se a Espanya com a comunitat autònoma. És el procés d’independència a la inversa. Naturalment els catalans hauríem de pagar el preu de tenir una Catalunya dependent. Quines condicions ens imposaria Espanya? Catalunya perdrà la seva subjectivitat política i jurídica, passant a ser una comunitat autònoma més. Els catalans podran seguir utilitzant la seva llengua l’ensenyament i en les relacions, fins que decidim canviar les lleis per imposar la nostra. En qualsevol cas el castellà sempre tindrà prioritat, perquè corre el risc de desaparèixer a Catalunya. Catalunya perdrà la representació internacional. Serà representada com a part d’Espanya i a través d’Espanya. L’estat defensarà els que cregui que han de ser els interessos de Catalunya, i ho farà a la seva manera. Si en algun moment Catalunya mostra voluntat d’adquirir rellevància internacional, Espanya podrà utilitzar...

"si cal que Romeva i Baños expliquin la necessitat imperiosa de tenir un Estat propi, la resta hauria d'explicar -i s'escapa del debat- com li anirà a Catalunya si ens quedem a Espanya." Malgrat que els de la vorera antisobiranisme neguen el caràcter plebiscitari, tots els partits el donen per bo, ja que dediquen ingents esforços a demostrar que la independència de Catalunya és com l'infern de Dante. S'exagera tant el relat catastròfic, que cal preguntar-se quin nivell d'autoestima catalana tenen alguns oracles del terror. Però més enllà de la psicoanàlisi de butxaca, el cert és que tota la campanya està dedicada a les bondats o misèries de la independència. Com si només hi hagués una pregunta clau: si Catalunya anirà millor o pitjor amb un Estat propi. Tanmateix, ens cal una altra pregunta clau per fer-nos la composició precisa: si no som independents, com ens anirà? És a dir, si cal que Romeva i Baños expliquin la necessitat imperiosa de tenir un Estat p...

Què esperes per a venir a col·laborar-hi? El dimarts, 22 : A la tarda, de 6 a 9 , al carrer Rogent amb València. El dijous 24: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença. Junts ho aconseguirem! Què són les paradetes o com participar-hi

La campanya electoral més decisiva de la història de Catalunya afronta la recta final amb una tònica de desconcert en el bàndol unionista, que ha perdut tota capacitat de fer propostes i està destinant totes les forces i recursos a intentar posar la por al cos de l'electorat amb prediccions catastrofistes, amenaces injustificables i mentides directament insostenibles. A hores d'ara sembla que totes les enquestes indiquen que l'única opció amb possibilitats de guanyar les eleccions i governar és la independentista i només falta saber si ho farà o no amb majoria absoluta. Aquesta por és la que genera la reacció histèrica dels poders fàctics espanyols i aquesta tendència és la que evidencia als indecisos que l'únic que es pot aconseguir votant partits unionistes és bloquejar el país però no pas generar alternatives de govern. Queden pocs dies per a la cita amb les urnes i encara han d'arribar algunes envestides potents per acoquinar el votant sobiranista, per fer-li po...

Un dels principals eixos sobre els quals gira el debat de les properes eleccions del 27-S és l’impacte econòmic d’una Catalunya independent. En aquest àmbit cal fer una sèrie de consideracions. 1. Si Catalunya esdevé un estat independent voldrà dir que som davant un canvi històric, estructural, i, per tant, cal analitzar els costos i els beneficis que suposarà la independència no tan sols tenint en compte els primers anys, sinó també considerant un període temporal molt més ampli. De fet, es pot fer el símil amb un projecte inversor. En una primera fase els costos de creació i implantació fan que la rendibilitat no sigui gaire elevada, però, a mesura que el projecte va madurant i es va assentant, els costos disminueixen, mentre que els beneficis augmenten de manera significativa. Per tant, el que cal és valorar tots aquests fluxos de costos i beneficis no tan sols en el moment de la transició sinó també al llarg d’un període temporal molt més ampli. 2. És obvi que el procés de transici...

Som a tan pocs dies del vot de la nostra vida que he estat temptat de titular aquest article ‘L’hora de la veritat’. Perquè el dia 27 de setembre ho serà. Posem-nos èpics: diumenge serà l’hora de fer el gest col·lectiu més important d’aquests darrers tres-cents anys per la nostra llibertat nacional. En serà l’hora i el farem. Per dignitat. Per la nostra llibertat personal. Deu ser per això, perquè som davant un dels moments de més transcendència que viurem, que a hores d’ara ningú, ni dins ni fora del país, tampoc a Espanya ni més enllà, no discuteix que aquestes eleccions, en diguin com en diguin, tindran un caràcter plebiscitari. I deu ser per això, també, que assistim a un espectacle fascinant: a aquest pas podrem estrenar la república inaugurant un museu de les amenaces! Si no m’he descomptat, només falta que els bisbes ens amenacin d’excomunicar-nos si votem per la independència. No, calla, que ells ja fa mesos que van dir que això seria pecat. Sort que després alguna veu autoritz...

NO CAL SER GAIRE perspicaç per imaginar com seran aquests set dies abans del 27-S. Al ritme d’amenaces i espantalls que porten, els intents de crispar i de provocar seran permanents, més intensos. Tot fa pensar que hi haurà més guerra bruta encara. Falten només set dies. Set. Convindrà no caure en provocacions ni estressar-nos ni distreure’ns. La clau és a la papereta, no cal fer res més que concentrar-nos, i pensar que diumenge que ve serà, seguríssim, un dia històric. Són plebiscitàries, ho sap fins i tot Obama, i les urnes decidiran. No crec que calgui gastar energies ni despistar-nos en res que no sigui ara mateix la jornada electoral. Ha costat molt arribar fins aquí, i ja és a la cantonada. Els més desesperats ho intentaran tot, els esperançats només hem d’esperar que obrin les meses. Personalment, m’imagino el 27-S com va ser el 9-N, un dels dies més feliços de la meva vida, probablement el dia en què he sentit més orgull ciutadà. Una festa del civisme, el voluntariat, l’autoorg...

Aquests dies veiem com l'unionisme s'aferra a les declaracions de manual que han fet Obama, Merkel i Cameron sobre la unitat d'Espanya. Com és lògic, els mandataris dels estats que ja existeixen només poden dir que prefereixen deixar les coses com estan. O és que algú s'imagina el president dels Estats Units anticipant la seva posició en cas que els ciutadans de Catalunya donin un sí a les urnes a favor d'un nou Estat independent? A la Unió Europea, la resposta dels estats encara és més previsible. Per què han d'incomodar un soci del club? I per què s'han de voler crear un problema que ara no tenen? Si Catalunya esdevé independent, el nou Estat espanyol perdria el 19% del PIB, el 21% dels impostos que recapta i el 25% de les exportacions, fet que posaria en evidència l'esforç que des de fa dècades fem els catalans per mantenir la viabilitat d'Espanya. En aquest escenari, la UE hauria de sortir al rescat d'Espanya i, lògicament, voldrà evitar-ho p...