SFxI2017

"En Comú Podem" va guanyar les eleccions del 20-D davant dels dos partits independentistes per diverses causes. La més important és que ni ERC ni Llibertat i Democràcia no van posar la situació d'emergència social que viu la societat catalana en el centre del seu missatge. La incapacitat dels 72 diputats independentistes per formar un govern per portar a la pràctica la resolució rupturista i social del 9 de novembre va acaparar tota l'atenció mediàtica. En canvi el moviment per la independència va guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre perquè l'Onze de Setembre més d'un milió de persones es van aplegar a la Meridiana, en el primer acte de campanya, per reivindicar els 10 problemes de Catalunya que no tenen solució a Espanya: innovació, cultura i educació, justícia social, ordre mundial, igualtat, diversitat, solidaritat, equilibri territorial, sostenibilitat, democràcia. Les formacions independentistes no van saber transmetre als ciutadans de ...

¿DE DEBÒ que els mateixos que presumien de la revolució dels somriures quan tot anava de cara es poden permetre el luxe del tremendisme autodestructiu quan arriba la primera dificultat seriosa de moltes? ¿De veritat que aquells a qui queia la bava presumint de la maduresa del procés es poden comportar com criatures consentides quan les coses es giren i fer rebequeries que no porten enlloc? ¿Té lògica que després de treure pit sobre un projecte democràtic exemplar a Europa, quan la democràcia dóna resultats difícils de gestionar, comencem a renegar dels mecanismes i pretenguem engegar-ho tot a dida? Som en un moment complicadíssim, que confirma la fragilitat i complexitat de la majoria que lidera el projecte, i que fa que els que han intentat frenar sense èxit l’avenç de l’independentisme es freguin les mans. I vet aquí que part de l’independentisme que se sentia protagonista de la història, que havia celebrat l’èxit abans d’hora, que col·leccionava àlbums on constava que “jo hi era”, a...

CATÀLEG. Artur Mas és un obstacle perquè ha retallat serveis públics, i ha fet els ulls grossos amb la corrupció al seu partit, i no representa el gir a l’esquerra de l’electorat català, etcètera. Artur Mas no agrada a la CUP i això -pel que sembla-és motiu suficient per no mantenir-lo en el càrrec. Perquè la política consisteix a fer les coses que a un li agraden, i no fer les que no li agraden. És així? Doncs tinc males notícies: és cert que a Catalunya hi ha milers de persones que odien l’antiga CiU; però hi ha també una pila de gent que detesta la CUP, que troba que la CUP és una agrupació de dogmàtics tardocomunistes, ancorats en la vella lluita de classes. I encara diré més: hi ha moltíssims catalans que detesten ERC perquè carrincloneja, perquè ens posen l’estelada fins a la sopa i perquè, quan tenen poder, no saben què fer-ne. Continuo? A l’Ada Colau molta gent la troba tan populista que la comparen amb l’Eva Perón. Al PSC alguns el consideren un niu d’alcaldes corruptes i esco...

Tenim al davant 18 mesos per viure una tempesta de llibertat. Si no ho espatllem. Els resultats de les eleccions catalanes legitimen de forma absoluta la continuïtat del procés cap a la independència. Res és fàcil i aquesta revolta democràtica que volem fer, menys encara. Apunto hores d’ara dues dificultats: primer la bona fe de l’electorat que ha cregut que Podemos aconseguirà un referèndum sobre la independència de Catalunya. Aquesta proposta pot derivar en l’inici d’una comissió que estableixi grups de treball amb processos participatius sobre una possible futura proposta de reforma constitucional, és a dir: aigua calenta per fer-nos passar els dies, els mesos i els anys sense cap perspectiva d’èxit puix tota reforma necessita de l’aprovació pel Partit Popular. Aquesta cançó ja ens la sabem. Segona dificultat: que les negociacions entre Junts pel Si i la CUP s’estavellin. Sobre això no cal dir res més. Seria simplement catastròfic i els responsables del no acord n’haurien de respond...

Les eleccions espanyoles del 20 de desembre han deixat un incert panorama polític a Espanya. Sense la benedicció del PSOE, ni que sigui amb una hipotètica abstenció, el PP no podrà formar govern per molt bé que s'hi posi Ciutadans. Si l'escenari d'ingovernabilitat és una hipòtesi plausible, la benedicció del Congrés a un hipotètic referèndum d'autodeterminació a Catalunya és senzillament un camí amb el pas barrat, barrat per una majoria del 72 per cent dels diputats electes, pel cap baix, una majoria granítica. I en això, no hi ha la més mínima fissura entre el PSOE, el PP i C's. Tal vegada arribin a un acord per fer govern a Madrid o acabi tot amb unes noves eleccions al maig, opció que sembla tenir més pes si és que el PSOE manté la seva negativa. Aquest, en tot cas, és un escenari a hores d'ara obert. Per contra, coincideixen tots ells (amb una contundència que fa feredat) que mai votaran al Congrés a favor que els catalans puguem decidir lliurement el nostre...

Bon Nadal i feliç Any Nou 2016 a tots els membres i simpatitzants de l'assemblea territorial de la Sagrada Família, voluntaris infatigables, combatents i alegres en la lluita per assolir la llibertat del nostre país. Després d'haver treballat incansablement durant aquest any per aconseguir el nostre objectiu, esperem que els Reis ens portin un bon acord de Govern per poder caminar cap a la República Catalana i gaudir aviat d'un petit país net i just. I forces per continuar lluitant sense treva fins al final d'aquesta cursa apassionant. Bones Festes i venturós 27-D!!! AT-SFxI

Amb l'abstenció de Barcelona en Comú, el suport de CDC, ERC i la CUP, i el rebuig de PSC, PP, Ciutadans i Unió L’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit avui a la declaració independentista que Junts pel Sí i la CUP van aprovar al Parlament de Catalunya el 9 de novembre. L’adhesió s’ha aprovat en la comissió de Presidència i Drets Civils del consistori. Barcelona en Comús s’ha abstingut, CDC, ERC i la CUP hi han donat suport i el PSC, PP, Ciutadans i Unió hi han votat en contra. La proposició l’ha presentada la CUP. També s’ha aprovat de donar suport als municipis que l’Audiència espanyola investiga per sedició i rebel·lió, per haver-se afegit a la declaració rupturista, impugnada pel Tribunal Constitucional espanyol. Els municipis investigats són Girona, Sant Cugat, Igualada, la Seu d’Urgell i Celrà. La proposició s’ha aprovat amb els vots favorables dels grups de Barcelona en Comú, ERC, CiU i CUP, mentre que Ciutadans, PSC i PP hi han votat en contra. Font: VilaWeb.cat

Suposo que a aquestes altures de la setmana les anàlisis electorals ja els surten per les orelles. ¿Els 40 diputats de C’s aniran a parar al PP? ¿Els 69 de Pablo Iglesias permetran articular una coalició d’esquerres amb el PSOE i altres? ¿Rodaran caps a causa dels resultats? ¿Tot això representa la fi del bipartidisme, o només una ensopegada provocada per circumstàncies excepcionals, com ara la crisi econòmica? Les preguntes serien infinites, i gairebé totes les respostes apunten a canvis d’envergadura, que van més enllà —molt més enllà— de l’aritmètica parlamentària. Com que de tot això ja se n’ha parlat molt des de diumenge, en aquest article em referiré a aquelles coses que no canviaran passi el que passi, si més no a curt o a mitjà termini. Vull dir que tant si el PP pacta amb aquest o aquell altre, com si Pedro Sánchez deixa la política i es fa monjo, o Pablo Iglesias es talla la cueta, aquestes coses seguiran exactament igual. Hi ha, si més no, tres problemes que no podrà canviar...

Vistos els resultats de diumenge passat (magnífics, un bany de realitat per a tothom), ara sembla que tots ens hàgim de posar a discutir com i quan ha de ser aquest referèndum que proposa Podem. No deixa de ser curiós, el que va passar diumenge. El president Rajoy va rebre un clatellot de dimensions descomunals i tot i això resulta que és el més ben situat per tornar a ser president del govern espanyol. I, encara més increïble, Pedro Sánchez, l'altre gran líder que va portar el seu partit a fer un nou mínim històric perdent vint diputats, ara resulta que té la clau de volta del que ha de passar. Sánchez pot triar entre fer president Mariano Rajoy, per activa o per passiva, i construir un govern d'esquerres alternatiu que passa per Podem però també per Esquerra, per Democràcia i Llibertat i per vés a saber qui més. I ara alguns partidaris del procés català (del procés d'independència, vull dir) han vist la llum i fan càbales sobre si això permetria fer el referèndum desitjat...

L'embolic postelectoral espanyol té l'avantatge que pot permetre a Catalunya, si les converses entre Junts pel Sí i la CUP (i la imprevisible assemblea dels darrers) acaben fructificant, recuperar el temps perdut durant aquests tres mesos en què la majoria independentista ha viscut entre parèntesis. El mateix avantatge, això no obstant, genera un cert inconvenient en forma dels cants de sirena que comencen a arribar de Madrid i també des de Catalunya mateix respecte a una inversemblant possibilitat de fer un referèndum d'independència. L'esquer del referèndum ha convençut molts catalans que han cregut, legítimament, que un partit com Podem pot convertir en realitat una promesa electoral que, especialment ara que hi ha els resultats de les eleccions sobre la taula, no només no té cap base aritmètica per poder pensar que té possibilitats, sinó que és radicalment impossible. Per celebrar un referèndum a Catalunya acordat amb l'Estat espanyol –la qual cosa és, això sí, ...

"Els 72 diputats independentistes del Parlament de Catalunya tenen al davant una gran oportunitat per fer políticament operatiu d'una vegada el mandat democràtic del 27S" Valoració d'urgència en 5 punts: 1) Malgrat la victòria d'En Comú Podem a Catalunya, es tanca la porta del referèndum pactat amb l'Estat. Les forces anti-referèndum (PP, PSOE i C's) assoleixen 253 diputats, molt per sobre dels 2/3 del Congrés. L'immobilisme respecte a Catalunya es reforça doblement havent obtingut el PP 122 diputats, 5 per sobre de la minoria de bloqueig de grans reformes. 2) El govern PSOE-Podemos amb suport català és una quimera: ni En Comú Podem, ni ERC ni DiL investiran un president del PSOE sense obtenir un referèndum vinculant a canvi, i el PSOE simplement no vol ni pot cedir en aquest punt. Tot sembla indicar que o bé es forma una gran coalició PP-PSOE o Espanya va a noves eleccions d'aquí a tres mesos. 3) Els socis de JxS empaten anant per separat, amb u...

Ens han clavat tant la tabarra amb el nefand bipartidisme que, ironies de la vida, els ha caigut al damunt un multipartidisme i fraccionament que recorden el parlament polonès dels temps del ‘liberum veto’. El troben avorrit, el bipartidisme; prefereixen el ball del multipartidisme. El problema és que no saben ballar. El multipartidisme –ho ha dit tothom mentre celebraven molt capcots la nova era– obre una etapa de diàleg, pacte i negociació. Just allò que els polítics espanyols no dominen. Tant és. No ho reconeixeran; com tampoc no reconeixen que hi han perdut tots, un a un i en conjunt. Un a un perquè cap no ha aconseguit ni de lluny el que volia, i en conjunt perquè han deixat un parlament ingovernable que probablement durarà dos mesos. Vegem-ho. La derrota del PP és inqüestionable. La ximpleria de Rajoy del partit més votat mentre hi hagi moció de censura a la constitució és això, una de les seves habituals bajanades. Derrota sense pal·liatius. El PP no pot formar govern amb Ciutad...

Aquests darrers dies, la bona gent que teniu l'amabilitat i la paciència de llegir-me, m'heu manifestat que en els darrers articles m'he mostrat massa pessimista i que això ni anima ni ajuda gaire. Haig de dir que res més lluny de la meva intenció, no en sóc de pessimista i l'únic que volia era mostrar la realitat política actual a través de la meva perspectiva, evidentment subjectiva. Sempre he intentat no veure el got ni mig buit ni mig ple sinó, i alguns m'haureu sentit dir-ho més d'una vegada, dedicar-me a anar a buscar l'aigua que falta per omplir-lo. Tot i així, voldria fer-vos arribar la meva visió més optimista sobre la situació del procés d'independència, la més actual i també la més immediata. Així que tot seguit us comento alguns dels fets que es produiran a curt termini i que faran que el procés avanci imparable cap a la proclamació de la nova República catalana independent. Comencem pel més immediat: les eleccions del 20-D. L'independent...

Les eleccions al Parlament de Catalunya van deixar les terceres vies en una posició molt marginal, tot i que els seus defensors intenten revifar-les en les espanyoles del 20 de desembre. Vista la història dels últims segles i, en especial, dels últims decennis, qualsevol aproximació racional al tema obliga a adoptar una actitud escèptica davant les propostes que volen trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. L'empírica els va en contra: no n'hi ha cap que hagi funcionat. A banda d'aquest hàndicap bàsic, els detecto un problema addicional encara major: el seu contingut propositiu. En general, hi ha quatre punts de coincidència: algun tipus de reconeixement simbòlic de la personalitat diferenciada de Catalunya, algun mecanisme per a reduir el dèficit fiscal, alguna fórmula per a evitar interferències en l'àmbit lingüístic i cultural i algun sistema de delimitació nítida de les competències de cadascú. Ni tan sols si aquests quatre punts fossin adoptats en els termes mé...

Que us en recordeu, quan ens deien que la demanda de fer un referèndum d’autodeterminació no era la demanda central de la població catalana, sinó que la demanda central era el pacte fiscal? I que sentiu ningú, avui, que demane el pacte fiscal? De la mateixa manera, ara hi ha qui diu que la proclamació de la independència no és la demanda central de la població catalana, perquè la demanda central és fer el referèndum. Ja és ben curiós: ara resulta que la demanda central d’avui és aquella mateixa que fa uns mesos no era la demanda central perquè aleshores la demanda era el pacte fiscal. Podem pensar, si voleu, que és una cosa curiosa, aquest canvi. Però és més fàcil d’entendre per què ha passat en realitat. I ha passat perquè a mesura que l’independentisme crema etapes els qui li van al darrere maldant per rebaixar-lo i descafeïnar-lo també es troben obligats a cremar etapes, només per acostar-se a la realitat. En una escala de l’1 al 10, si ets al 4 els qui vénen darrere teu es posen al...

Mai com ara m'havia trobat tanta gent que em confessa que li passa pel cap quedar-se a casa aquest diumenge. Uns perquè estan desencantats amb el procés, uns perquè n'estan tan encantats que entenen que a Madrid ja no s'hi ha d'anar a fer res, uns altres perquè es confessen esgotats de tantes eleccions (no es pot negar que aquest any, incloses les del Barça, hem batut tots els rècords) i uns altres perquè estan tan indecisos que els sembla que la millor manera de no acabar-se'n penedint més tard és no fer res. Jo els confesso que per primera vegada he tingut també aquesta temptació. I per una mena de barreja de tots els arguments anteriors. Però no. Mirin-se bé les enquestes que els diaris publicaven aquest dilluns i veuran que no, que no es poden quedar a casa. Primer, perquè el panorama que es planteja a Espanya és, per primer cop, un batibull al qual podem contribuir tots plegats. Es comença a endevinar a Espanya una ingovernabilitat absoluta, de la qual Cataluny...

Entrevista a la presidenta del Parlament de Catalunya · 'No hi haurà noves eleccions; hi haurà investidura' · 'No em fa gens por, que em detinguin' Carme Forcadell ens havia rebut per a les entrevistes a molts llocs diferents. Al carrer, a la seu de l’ANC, en una cafeteria, per telèfon… però avui ens rep al despatx de presidenta del Parlament de Catalunya. És la institució més important del país, on resideix la sobirania i on s’ha de menar el procés cap a la independència. El salt de Forcadell és vertiginós. De liderar la mobilització del carrer a presidir els representants del poble. El despatx de Forcadell té una finestra amb vista al zoològic. Li demano quines bèsties veu i em diu que encara no n’ha vist. Al cap d’una estona, mentre comentem la jugada, veig que es mou alguna cosa sota les fulles dels arbres. L’aviso i ens enfilem a la finestra –peus i genolls damunt del sofà– i ella identifica l’animal: un licaó. Parlem de la seva vocació política. Del vertigen del ...

Des del 27-S fins avui he atès a Brussel·les moltes peticions d’informació sobre Catalunya, més que mai: ambaixades, ‘think tanks’, mitjans de comunicació internacionals, eurodiputats de pes del Parlament Europeu… Abans del 27-S s’interessaven principalment per Catalunya els qui hi mostraven més simpatia explícita (escocesos, flamencs…). Ara és tothom que demana informació: els qui fins ara no hi havien estat interessats, els qui eren indiferents, els qui no ho veien amb bons ulls i fins i tot alguns eurodiputats espanyols. Vist des de Brussel·les, això que vàrem fer els catalans independentistes el 27-S és molt gran, molt més gran que no es percep des de Barcelona. Ara encara no ens n’adonem, sota l’intens fragor del dia a dia en què viu el procés: ‘la gent de baix’, com es diu ara, va vèncer un estat espanyol que tenia colònies fins fa quatre dies i que fa dos-cents anys dominava un gran imperi. Un estat espanyol que ha fet servir sense miraments tots els seus aparells i instruments ...

L’Assemblea Nacional Catalana continua treballant per assolir l'acord de govern sòlid que avanci cap al procés constituent de la República Catalana, desplegui les mesures socials necessàries per atendre les necessitats de la ciutadania i faci front als atacs continuats de l’Estat espanyol cap a la nostra sobirania. Abans que aquest acord es faci efectiu i ens permeti avançar en el camí de l’autodeterminació, els catalans i les catalanes estem citats a unes eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols. L'ANC insta a la unitat d'acció de les forces independentistes que concorren en aquestes eleccions. Aquesta unitat d'acció, que s'ha de centrar en la funció d'altaveus de la voluntat del poble català expressada el 27S, ha de servir per a defensar les nostres institucions i per donar suport als successius passos que legítimament s'emprenguin des de Catalunya per impulsar el procés d'independència. Recomanem la participació dels ciutadans catalans ...

La frase d’Ada Colau a Madrid, en què deia que aquella ciutat podria tornar a ser ‘la capital’ per als catalans, és un d’aquells terribles errors de campanya que costen diputats. Amb aquella afirmació, la batllessa de Barcelona sembla haver desvetllat un bon grapat d’electors que més aviat tenien pensat de no anar a les urnes, però que s’han quedat astorats amb la frase. Ahir van mirar d’adobar-ho en unes quantes entrevistes, però la veritat és que cada vegada ho empitjoraven… Perquè el fet més sorprenent de tot plegat és que uns partits que sempre es vanten de mirar d’anar més enllà i que cerquen constantment les arrels del problema, precisament en aquest cas no hagen fet l’anàlisi pertinent i s’hagen quedat en la pura superfície emotiva. No tinc res d’especial contra els madrilenys ni oblide els moments en què Madrid ha estat un exemple per a tothom, però no es pot amagar el tema central del debat: Madrid és el problema d’Espanya. El problema real, de veritat i profund, d’Espanya. I ...