SFxI2017

La campanya de sobirania fiscal ha obligat finalment al ministeri d’Hisenda, que encapçala Cristobal Montoro, a reconèixer la legalitat de la iniciativa. Segons informa Europa Press, el Ministeri d’Hisenda ha assegurat que la Hisenda catalana pot recaptar l’IRPF. Aquestes afirmacions han arribat després de que es conegués que la Diputació de Barcelona ja ha notificat als seus empleats que es disposa a posar en pràctica la moció aprovada pel seu ple, en la que es demanava que es liquidessin els seus pagaments de l’IRPF a l’Agència Tributària de Catalunya, afegint-se així a la campanya de sobirania fiscal iniciada ara fa 4 anys per Ara o Mai i la plataforma Catalunya Diu Prou , i que compta actualment amb el suport d’un centenar de municipis i consells comarcals, així com de milers d’empreses i autònoms, que liquiden els seus impostos d’IRPF i IVA i Societats, a l’Agència Tributària Catalana en lloc de fer-ho a l’espanyola. Fonts del departament que dirigeix Cristóbal Montoro han asse...

«Els diputats independentistes han de saber que la majoria absoluta parlamentària no és circumstancial. Si ells no fan la feina, en triarem uns altres que la facin» Tal dia com avui, l'any 1892, els delegats de la Unió Catalanista reunits a la capital del Bages aprovaven les anomenades Bases de Manresa. Un intent d'aconseguir un encaix satisfactori dins l'estat espanyol, que va acabat de la mateixa manera que tants altres, incloent-hi l'Estatut de 2006: malament. La gran virtut de les Bases de Manresa és que se sustentava en les Constitucions Catalanes abolides el 1714, i en reclamava la seva recuperació. Un antecedent que hauríem de tenir en compte a l'hora de redactar la nova carta magna de la República Catalana. Avui, 124 anys després, ens trobem davant un Parlament amb un mandat democràtic majoritari ben clar. Per primer cop, disposem d'una majoria sòlida que ha aconseguir els seus escons amb una promesa electoral que no admet ambigüitats: fer la independènc...

Del llibre d'en Joan Serra Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres) m'ha fet pensar un passatge en el qual parla d'això del dret a decidir i que, tot i que Colau està a favor, afirma que és una cosa fatal. 'Ho visc tràgicament" diu. "És fotut per a molta gent com jo, la gent dels matisos, la gent republicana, que no entenem aquesta polarització". En primer lloc, crida força l'atenció que la gent de matisos sigui "la gent republicana".Suposo que la gent de matisos són aquells republicans que no tenen cap pressa en proclamar la república i viuen confortablement sota el Borbó. Com diu més endavant: "El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP." És fascinant pensar en la idea d'una rebel·lió que no vol forçar la realitat. Revolucionaris en el relat, prudents amb la realitat, bo i seguint aquell consell d'en P...

Que no ens vinguin amb punyetes. Sabem perfectament quin és el problema. No cal que fem cada dia sumes i restes. Ens volen perquè paguem les seves factures. Tenen una màquina que consumeix molt més del que poden produir. Una màquina política basada en uns quants milions de vots captius que els asseguren –els asseguraven fins ara– la majoria a totes les institucions. Vots pagats amb subvencions indiscriminades, primes sense justificació, PER i rendes agràries assumits amb generositat, ERO fraudulents, injeccions comunitàries aplicades directament a la butxaca de les grans fortunes, obres faraòniques només explicables per les comissions que se'n deriven, targetes negres, crèdits amigables, rescats bancaris, càrrecs ben remunerats a totes les institucions... Una màquina electoral que ha mantingut en el poder els dos grans partits espanyols, fins que la indignació popular els ho ha posat difícil. Ja es veurà com desencallen el mal pas de les darreres eleccions. Però entenguem que l...

Freqüentment em trobo que la gent em pregunta per què la Generalitat és una de les autonomies més endeutades. Segons les dades del Banc d’Espanya de finals del 2015, Catalunya és la tercera comunitat amb un percentatge de deute respecte al PIB més alt, un 35,3%. La mitjana del deute autonòmic se situa al 24,2% del PIB. Davant d’aquest fet, cal dir, en primer lloc, que la crisi econòmica ha afectat greument les finances de totes les autonomies. L’impost sobre transmissions patrimonials, que està cedit totalment a les comunitats autònomes, va caure en picat per la crisi del sector immobiliari, la qual cosa va afectar negativament les seves finances. L’any 2000 la Generalitat tenia un endeutament del 8,3% del PIB, que va disminuir fins al 7,8% el 2007. Però a partir d’aquest any, l’últim de bonança econòmica, l’endeutament es dispara i quatre anys després, el 2011, ja assolia el 22% del PIB. Des d’aleshores ha anat creixent, però a una taxa inferior, fins a arribar al nivell actual, 35,3%...

L’Associació Catalana de Municipis (ACM), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural volen mostrar el seu suport als ajuntaments, càrrecs electes locals i organitzacions independentistes assetjades judicialment amb la lectura d’un manifest aquest divendres, a les 11h, a la plaça del Rei de Barcelona. Alcaldes i regidors dels 280 ajuntaments investigats per l’AN i els presidents de les quatre entitats Miquel Buch (ACM), Josep Andreu (AMI), Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) mostraran en aquest acte el seu rebuig a la judicialització del procés sobiranista i demanaran que cessi la persecució que estan rebent els càrrecs públics i les institucions catalanes pel sol fet de promoure el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Més de 280 ajuntaments i altres administracions locals han aprovat mocions de suport a la Resolució 1/XI sobre l’inici del procés polític a Catalunya, aprovada pel Parlament el passat 9 d...

"A hores d'ara, el govern de Madrid no serveix per a res excepte per posar pals a les rodes al català, i tampoc amb molt d'èxit" Un incident diplomàtic aquesta setmana revela la idea que el govern espanyol es fa de les seves relacions amb el de la Generalitat, les seves veritables intencions i la seva indissimulada hostilitat. L'episodi, com sempre, deixa en ridícul al govern d'Espanya, el seu ministeri d'Exteriors, en mans d'un veritable incompetent, i la representació de l'Estat a Catalunya. Amb motiu de l'accident de Freginals, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va aterrar en viatge privat a Reus. Vagi per endavant que, amb això, ja va fer més del que acostumen a fer els polítics del PP quan ocorren aquestes desgràcies, que no només no van al lloc dels fets, sinó que poden anar-se'n a un spa. I no només no hi van, sinó que tracten d'impedir que hi vagin els altres. El govern va avisar la seva delegada a Catalunya perquè rebés R...

Avui, en plena festivitat de Pasqua hem rebut una actualització del desenvolupament de les principals estructures d’Estat: l’agència tributària, la de protecció social i la política exterior. Els departaments corresponents estan desenvolupant una feina que hauria de veure’s culminada d’aquí a aproximadament setze mesos. El més interessant de tot, és que la feina s’està fent, és a dir, que mentre l’opinió pública s’entreté a dir que les declaracions dels polítics sobiranistes es contradiuen entre elles, la gent dels departaments de la Generalitat destinades a construir el nou Estat, l’estan desenvolupant i deixaran Catalunya, efectivament, preparada per fer la Declaració Unilateral d’Independència. Mentrestant, els nostres representants públics ja s’encarregaran de marejar la perdiu i despistar Espanya. Malgrat els entrebancs que posa l’Estat espanyol, la Generalitat està contractant personal, desenvolupant programes informàtics i planificant per tal de de tenir, com dèiem, la desconnex...

Em va sobtar molt fa una mica més de dos anys quan una amiga que mai havia estat independentista em va dir: Joan, ara ja ho soc, és que està de moda… En el primer moment vaig sentir una il·lusió especial, recordant com als anys 2009-12 anàvem pels pobles fent presentacions i la gent ens transmetia més aviat pessimisme. En poc temps la truita s’havia girat, ara no només es veia possible, sinó que estava de moda! Però una reflexió més profunda em feia veure que era tan positiu com arriscat el fet que fos moda. Les modes son passatgeres, què passaria si al cap d’un temps deixés d’estar-ho? Sempre he dit que el que es fa independentista mai deixa de ser-ho, però podia passar que hi hagués gent que digués que ho era només perquè estava de moda? Perquè tothom en parlava, perquè es vivia un ambient festiu, d’il·lusió… Si et fas independentista perquè està de moda, pots deixar-de ser-ho per qüestions similars en el sentit contrari. Han passat dos anys llargs i la independència sembla que ja no...

«Ens trobem per tant davant d’un Estat que entén només una relació amb el poder: la força. I per contra un país com el nostre, tant poc avesat a aquesta actitud i que fa bandera exactament del contrari: el seny» La veritat hauria de formar part del comportament de les persones.Segurament aquesta afirmació no serà gaire rebatuda, però el fet cert és que no a tot arreu és creu en la veritat de la mateixa manera. A la tradició política castellana, per exemple, no importa la veritat i allò únic que es valora és guanyar, una conducta molt i molt diferent de la que podem trobar en els governs d’arrels anglosaxones o del nord d’Europa, on dir la veritat és un valor que els ciutadans exigeixen als seus governants. Aquesta tebior davant la mentida dóna explicació a la conducta disciplinada de totes les institucions de poder espanyoles en el sentit de defensar per damunt de tot, fins i tot de la democràcia, un concepte unitari, centralista, tancat i exclusivista de l’Estat, una manera de ser i d...

"Qui recapta els impostos dels catalans és l'Estat, i per això és conscient que no pot jugar a fons la carta econòmica en contra del procés" "Cap tensió política justificarà que hi hagi un impagament en la Generalitat de Catalunya, perquè això seria molt negatiu. Per a Catalunya? No, per a Espanya." Més clar, impossible. Una frase per emmarcar . Per pròpia supervivència, l'Estat sap que no pot fer el ruc amb la caixa. Pot anar escanyant la Generalitat, però no la pot ofegar. Qui va pronunciar el que possiblement és una de les asseveracions clau de tot el procés constituent català va ser ni més ni menys que el ministre espanyol d'Hisenda en funcions, Cristóbal Montoro, divendres de la setmana passada. Va fer-ho cap al tard. Com qui no vol la cosa. Aconseguint que passés prou desapercebuda. Però conscient que és la clau de volta de tot plegat. Es miri com es miri, la Generalitat de Catalunya és un zero a l'esquerra en matèria de tributs. Qui recapta el...

A la fi el Govern del PP complirà una sentència sobre el repartiment dels fons provinents del 0,7% de l’IRPF per a fins socials! La pena és que complirà la decisió judicial número 14 sobre aquest litigi entre l’executiu espanyol i la Generalitat. Les 13 restants les seguirà ignorant, com han fet des de la primera resolució dels alts tribunals espanyols, als quals tant veneren, quan els convé. Què haguessin fet des de la seu del carrer Gènova de Madrid si el nostre Govern hagués ignorat 13 decisions judicials? Amb l'actual modificació de la Llei del Tribunal Constitucional podien promoure multes o la inhabilitació del responsable de l'incompliment. S'autoaplicaran les sancions i inhabilitacions d'aquesta legislació per als ministres que han incomplert les sentències? No, perquè els damnificats són Catalunya, el seu Govern i les entitats socials. I el que és molt pitjor, els autèntics damnificats són persones en diferents situacions de greu vulnerabilitat atesos per organ...

«La nova república molt probablement naixerà empeltada de la flaire de la democràcia radical, del control i dels equilibris reals entre poders» L'independentisme porta mesos posant l’èmfasi en dibuixar els continguts del que serà el nou país. Diverses iniciatives criden a reiniciar el règim polític i a donar idees tant del que hauria de ser la Constitució de la República Catalana, com també d’aquells aspectes amb més pes simbòlic que constituiran el relat fundacional del nou estat. A l’hora d’omplir el contingut la nova república, de manera més o menys conscient s’estan seguint tres estratègies que si es complementen poden donar un resultat interessant. En primer lloc conjurar-se per no reproduir tot allò de nociu que l’estat espanyol practica. Des la creació d’infraestructures poc eficients fins a l’existència mateix de la Corona, tot passant per l’aversió a la diversitat interna o fins i tot per temes simbòlics com l’obligació constitucional de sentir-se part d’una “pàtria indivi...

No sé si ens hem aturat a reflexionar-hi, però és prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol. Mentre Catalunya era un poble amb la consciència adormida -estabornida, n'hauríem de dir-, els col·lectius que defensaven el país actuaven per reacció a les constants agressions que arribaven de Madrid. Era sistemàtic: acció-reacció, acció-reacció, acció-reacció... Era un bucle pervers, perquè no sols feia que els col·lectius esmentats tinguessin una falsa sensació d'avenç, sinó que els neutralitzava mantenint-los entretinguts elaborant reaccions i respostes. Per entendre'ns: si cada cop que surts de casa per anar a un lloc caus en el parany d'aturar-te a discutir amb qui no vol que hi vagis, és obvi que se't farà de nit sense que hagis avançat ni un pam, i l'endemà, i l'altre, i l'altre hauràs de tornar a començar infructuosament fins que et moris. Tanmateix, això s'ha acabat. Catalunya ha d...

El procés es mou, i molt, en el terreny on és més necessari, perquè és on es jugarà el partit del reconeixement internacional del nou estat català. Tot un exemple d'aquest fet es va posar de manifest fa pocs dies, quan el Congrés dels Diputats dedicava la seva primera votació, no pas a l'atur, a la crisi, als refugiats o als desnonaments, sinó a aprovar una declaració solemne a favor de la sacrosanta unitat d'Espanya i al rebuig a qualsevol referèndum a Catalunya. Heus aquí que en el mateix moment que ses senyories aixecaven la mà, el Comitè d'Afers Exteriors de la Cambra de Representants dels EUA mantenia una reunió on es discutia l'eventual independència de Catalunya. Per mostra, un botó: això declaraven dos dels ponents, el doctor Paul Williams i la professora Rebecca Grazier: “Si els catalans decideixen ser independents, buscaran el reconeixement internacional com a estat independent basats en la voluntat del seu poble, no pas en el que pugui preveure la Constit...

Un cop més el govern espanyol s'ha sortit amb la seva i ha imposat la seva política recentralitzadora, en aquest cas en el repartiment del 0,7% de l'IRPF per a finalitats socials. Amb l'afany de burlar la jurisprudència fixada en tretze ocasions pel Suprem i el Constitucional, que reconeixien la competència de la Generalitat per distribuir aquest fons entre les entitats, l'executiu del PP va canviar, l'any 2013, la regulació del sistema de subvencions amb l'objectiu de deixar-ne fora els territoris i limitar exclusivament la distribució dels ajuts a entitats d'àmbit estatal. La decisió unilateral de canviar les regles del joc demostra un desconeixement flagrant de la realitat del teixit associatiu català i un menyspreu envers les entitats socials que treballen en programes adreçats a gent gran, infància, persones amb risc d'exclusió social... I el que és pitjor, deixa en una situació molt delicada una seixantena d'entitats que es finançaven gràcies a...

Acoso y derribo, en diuen en castellà. El govern espanyol i les forces polítiques afins consideren una prioritat fer un placatge, com els de rugbi, a la política exterior del govern català. Immobilitzar-la d’entrada i després ja en parlarem. Per això hi ha recursos amb un fonament jurídic escàs, que no tindrien de natural gaires possibilitats de prosperar -però que aconsegueixen la suspensió immediata-, que porten al judici del Constitucional no ja decrets i lleis, sinó declaracions de premsa o parlamentàries, com si les opinions poguessin ser suspeses. L’obsessió porta a recórrer coses que fa anys que s’estan fent, i que ara figura que es descobreixen amb gran escàndol. O actuacions que fan totes les comunitats autònomes, però que només es recorren en el cas de Catalunya. El grau d’obsessió només pot tenir una explicació: l’Estat creia que la batalla política desigual en l’àmbit internacional la tenia guanyada sense baixar de l’autocar. I resulta que no. (El debat en la comissió d’afe...

"Qui s'omple la boca de democràcia però nega un referèndum no és un demòcrata" Recordo haver-li llegit o potser escoltat a l'enyorada Montserrat Roig que això de la democràcia és un aprenentatge i que la millor manera de construir-la és practicant-la cada dia i en tots els detalls de la vida. Em ve al cap aquesta sentència cada cop que escolto els mandataris polítics dels partits d'àmbit espanyol pontificar sense rubor, una vegada i una altra, que a Catalunya no es podrà fer mai un referèndum per a determinar el seu futur polític. Ho diuen així i es queden tan amples. Ho expressen pràcticament amb les mateixes paraules les principals figures del Partit Popular, del Partit Socialista Obrer Espanyol o de Ciutadans. Paradoxalment, els mitjans de comunicació i gran part de l'opinió pública ho donen per bo. Avalen, per tant, l'autoritarisme que suposa negar l'imperatiu democràtic. Paradoxes del nostre temps. Els líders elegits democràticament neguen el mèto...

«Aquella època en què Espanya afirmava que si proclamàvem unilateralment la independència no ens faria cas ningú ja és molt lluny.» Apunteu la frase, que és important. La va pronunciar la setmana passada el ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca, Kristian Jensen, a Washington, en una conferència internacional sobre Crimea. Parlava de Crimea, però es va encarregar de deixar ben clar que parlava de les fronteres en general. I es va referir explícitament a Catalunya. Cal recordar que el parlament del seu país va emetre una històrica declaració demanant diàleg entre Catalunya i Espanya sobre la independència. I a Washington, com a cap d’una de les diplomàcies més avançades del món, va fer el pas de teoritzar: ‘Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb urnes.’ En realitat, va dir això, en anglès: ‘Borders can only be moved by pen and ballot.’ M’he permès la llicència de traduir ‘ploma’ per ‘signatura’, perquè es tracta d’això. De la definició, en remarque dues implicacions....

L'any 2015 les inspeccions fiscals a Catalunya van augmentar un 45% respecte al 2014. L'any 2015 les inspeccions fiscals a Espanya van augmentar un 8% respecte al 2014. Gràcies a aquest augment, a Catalunya es van fer aflorar un 7% més de diners no declarats respecte al 2014. Gràcies a aquest augment, a Espanya es van fer aflorar un 27% més de diners no declarats respecte al 2014. És a dir, a Catalunya, a més inspeccions menys diners. És a dir, a Espanya, a menys inspeccions més diners. Amb aquestes dades (font: Agència Tributària, Ministeri d'Hisenda), queda clar que no és precisament a Catalunya on queda més bossa de frau fiscal per buidar. A Catalunya han augmentat les inspeccions i, malgrat aquesta voracitat, la quantitat aflorada no és proporcional a les revisions fetes. I en canvi, a Espanya, és al contrari. Dit d'una altra manera, si a tot l'Estat els inspectors haguessin tingut el mateix entusiasme que amb Catalunya, el diner negre detectat s'hauria trip...

CADA COP QUE SENTO un polític espanyol parlar (amb més o menys bona intenció) de buscar la manera que Catalunya se senti còmoda a Espanya, no puc evitar imaginar-me un votant espanyol que pensa (amb més o menys bona intenció) que els catalans som, definitivament, uns ploms insuportables, perquè això de buscar un encaix còmode (com el que va a buscar un coixí) no es diu de cap altra comunitat. Això de la “comoditat” de Catalunya sona a caprici, a tracte de favor, a criatura aviciada.Però el pitjor és que és el món al revés, perquè la mà que t’escanya financerament, el jutge que et diu “Si me hablas en catalán suspendo el juicio” o que processa el teu president per posar les urnes, et diu a continuació: “Va, pesat, què podríem fer perquè estiguessis a gust?” Au, vinga. Font: ara.cat

L’obsessió nacionalista espanyola, com totes les obsessions humanes, no s’entén de raons. Ni de lògica. A qualsevol país normal, amb polítics assenyats, un debat com el que hi hagué ahir a Madrid simplement l’haurien evitat. Per prudència, ni que fos. Perquè convindreu amb mi que la conseqüència del vot que el PP va forçar ahir ens regala un titular fantàstic. ‘Prop de dues terceres parts dels diputats catalans a Madrid voten contra una moció que defensa la unitat d’Espanya.’ Aquestes són les xifres: 29 voten contra la moció i només 18 a favor. En un país sensat, en un país on la política no fos una simple cacera del contrari i on el nacionalisme d’estat fos alguna cosa més que una eina de coacció violenta a mans del partidisme, ningú no tindria l’acudit de forçar una votació que donàs aquest resultat. Perquè, objectivament, els perjudica. Qualsevol ambaixador, periodista, acadèmic o persona mínimament interessada en la qüestió, quan li expliquen que al congrés espanyol s’ha presentat ...

«A Madrid pensen que volem poder, quan el que volem és llibertat. Els costa acceptar que volem mirar el món pel nostre compte» Hi ha articles que són reveladors de la mentalitat, cosmovisions i valors polítics de l’autor. Aquest article d’El Español sobre Catalunya n’és un exemple. Expressa molt bé el pensament d’una nova fornada de progressistes hispans que es mouen prop de l’òrbita del PSOE i de Ciutadans. Aquest pensament no és nou i no es diferencia gens en l'essencial del que pensa una part important de la intel·lectualitat espanyola sobre Catalunya. Els elements que transmet sorprenen qualsevol català que no comparteixi els valors del nacionalisme banal espanyol, sigui independentista, federalista o netament internacionalista. Des de Madrid (com a símbol d’aquesta intel·lectualitat hispana) no s’entén que es pugui veure el món sense necessitat de passar per la capital del regne.Creuen que el repte sobiranista català se soluciona oferint més quota de poder de l’estat espanyol...

El 8 de març el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, i va fer costat així a una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la UE, va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot contrari del PP, el PSOE i C’s i els esforços de la diplomàcia espanyola. Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries (que són fixades pel govern central iguals per a tots, cosa que impedeix la competència a través dels preus dins del país) i on els ports amb beneficis estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país (subsidis creuats entre els ports d’un país que són contraris a la normativa d’ajuts d’estat europea). Deu anys després del nou Estatut de Catalunya, que va fracassar en l’intent de guanyar l’auton...