SFxI2017

"Un dels arguments més recurrents en contra de l'independentisme és que els seus promotors no es preocupen dels problemes reals de la gent" Cobrar un impost als bancs per a grans fortunes Protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents. Garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d'hivern. Cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social. Decidir els horaris dels comerços. Decidir a quines zones es poden construir superfícies comercials superiors als 2.500 metres quadrats. Fer polítiques d'igualtat entre homes i dones. Decidir quina és la llengua vehicular a l'escola. Gestionar el procés de matriculació de la nova Formació Professional. Cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l'import a la protecció ambiental. Prohibir el fracking. Crear una Agència Tributària per canalitzar els impostos que paguen els catalans. Encomanar al Síndic de Greuges que investigui casos de tortura. ...

La primera cosa que algú procedent de Barcelona i que s'interessa per la política nota quan arriba a Madrid és que a la capital de l'Estat la política és una altra cosa. La política a Madrid és heroica. Es justifica pel seu absolutisme estatalista. "La soberania es del Estado", deia Ortega. Té predilecció obsessiva pel ser espanyol i totes les seves variants clàssiques. España como problema! Es justifiquen especulant sobre el futur abstracte de la nació espanyola, però són incapaços de tenir un projecte per als ciutadans. En la seva política heroica sempre hi són presents els fantasmes del passat, i ben poques vegades hi apareixen els reptes de la societat espanyola davant de les complexitats del món d'avui. En la política heroica mai hi falta la referència obligada a la qüestió catalana i a la deriva secessionista. Amb això la política heroica en té prou. La raó de ser moderna de la política, la política que es justifica mirant de cara les qüestiones socials, els...

El Govern de l’Estat amenaça amb recórrer la llei 24/2015 impulsada per la ciutadania i aprovada per unanimitat al Parlament L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) considera que la llei 24/2015 aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya i fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular promoguda per diverses entitats (PAH, l'APE i l'Observatori DESC) és un exemple de la màxima expressió de la sobirania dels ciutadans de Catalunya. A més, donat que les matèries que regula (accés a l’habitatge i pobresa energètica) són d’una sensibilitat extrema i afecten a les necessitats més bàsiques de moltes famílies, defensem la seva validesa, vigor i necessitat, alhora que demanem fermesa al Parlament i al Govern per a desplegar-la. Per les mateixes raons, denunciem l’actuació del Tribunal Constitucional que, amb la suspensió del Decret 6/2013 de pobresa energètica, ja va demostrar que menysté la sobirania del Parlament i dels ciutadans de Catalunya, alhora que ignora les necessitats més bàs...

Com ha funcionat el Govern aquests primers 100 dies? Crec que tenim un Govern que ho està fent molt bé i que està realitzant un esforç important per respondre a les necessitats dels ciutadans que ho passen més malament. Estem aplicant el programa electoral pactat i l'Executiu funciona a la perfecció. Ens entenem bé amb el president Puigdemont i estem satisfets dels passos que està fent el Govern. I quins passos s'han fet en la construcció de la futura Hisenda catalana? En un primer moment, estem avançant per assolir el màxim autonòmic de la Hisenda catalana, del qual estàvem molt lluny, i, al mateix temps, posant les bases de construcció de la futura Hisenda pròpia. Hi ha comunitats com Múrcia que tenen més desplegada la hisenda que Catalunya. Hem començat a fer els passos per efectuar la recaptació executiva, que fins ara estava subcontractada a l'Estat, i s'ha fet un nou pas endavant en la construcció de Tributs de Catalunya, augmentant de 53 a 142 el nombre d'ofi...

La bogeria de l'AVE és un dels indicadors més clars de la irreversibilitat del sistema econòmic espanyol, estructuralment depredador. Els ciutadans d'aquest estat han passat -i encara hi són- una crisi duríssima, amb efectes socials devastadors, però això no ha commogut el més mínim les elits polítiques de Madrid, que han continuat invertint quantitats fabuloses en l'eixamplament de la segona xarxa d'alta velocitat del món, només superada per la del gegant xinès. Quan Catalunya és un clam pel desastre de Rodalies, els governs successius de Madrid se n'han desentès del tot. Des de fa quinze o vint anys a la xarxa de proximitat no s'hi inverteix ni el mínim necessari per al manteniment. I cada cop que els catalans exigeixen solucions -el Parlament, el Govern, els mitjans de comunicació o qui sigui-, la resposta és que Catalunya té el privilegi de tenir connectades totes les capitals de província amb alta velocitat. Una demanda que no feia ningú. I, per si fos poc,...

Si tot va com ha d'anar, el rei signarà avui, quan acabi la ronda de contactes amb els principals líders polítics espanyols, l'acta de defunció de les eleccions del 20-D. Els líders de les formacions polítiques que han de governar això tant complex que és Espanya, finalment hauran estat incapaços de posar-se d'acord entre ells. Repassin vostès les declaracions i contradeclaracions d'aquests darrers dies i veuran quin ridícul: ni una declaració en positiu, ni un intent d'acostar posicions, i menys per part del PP. Només hem sentit declaracions i més declaracions explicant-nos que la culpa que no hi hagi govern a Espanya és dels altres. Sánchez culpant-ne el PP i Podem, el PP culpant-ne Sánchez, Rivera culpant Podem, Podem culpant el PSOE... Francament lamentable. A ulls d'Europa, a ells que els agrada tant Europa, tota una garantia. El rei –quin paperàs, també!– haurà d'arribar avui a la conclusió que això no pita i haurà de recomanar-los a tots tornar a pass...

Elisenda Paluzie va dir a El Punt Avui de 15 d'agost del 2014: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat.” Trencar amb la legalitat és un acte de desobediència. Desobeir és refusar deliberadament complir una llei, un reglament, una ordre, una norma... El verb desobeir cobreix de manera indistinta tots els moviments de lluita, de contestació, de resistència, de revolta. John Rawls, en el seu assaig Teoria de la justícia, defineix la desobediència com “l'acte públic, no violent, decidit en consciència, però polític, contrari a la llei, realitzat per assolir un canvi de la llei o de la política del govern”. Aquesta definició no implica que l'acte de desobediència infringeixi la llei contra la qual protesta. La desobediència civil es justifica per principis polítics. El decret de Nova Planta de 1716 és un instrument d'annexió. Annexionar vol dir anul·lar una legalitat i substituir-la per una legalitat forana. Restaurar la pròpia legalitat és un acte polític...

Ara fa només uns dies, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de la llei ataquen directament la democràcia." I afegia que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del búnquer, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos, repeteixen dia rere dia. Però cal aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'. Per començar, cal dir a la senyora Cospedal que el Procés no ha oblidat pas que estem sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que, com deia el títol espanyol del remake de George Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i t...

El govern espanyol té trenta recursos presentats al Constitucional contra normes catalanes, la majoria amb efectes suspensius. Alhora, Catalunya ha hagut de recórrer contra cinquanta disposicions estatals que erosionen o buiden l'autogovern català. El problema és que l'àrbitre té la samarreta d'un dels dos equips. La independència judicial no existeix en les altes instàncies estatals. Aquesta idea de no fer efectiu el trencament amb l'Estat espanyol fins no tenir totes les estructures acabades i tot el marc normatiu ben fet i polit, aviat quedarà desmentida per la realitat. Aviat ens caldrà trencar per existir, estigui com estigui el desenvolupament previ del procés. Catalunya s'assembla cada vegada més a aquells edificis vells amb la façana protegida, que són buidats per dins per fer una nova construcció de cap i de nou, però mantenint el front original ben apuntalat, en espera del nou edifici. Mentre nosaltres encara estudiem els plànols, l'Estat enderroca i b...

Els magistrats del Tribunal Constitucional fumant puros un diumenge de toros, els barons jubilats del PSOE i el PP en reservats de la capital, la monarquia, enfangada fins al coll, i l'omnipresent Íbex-35 que mou els fils ocults del país, hauran fracassat si no hi ha un gir argumental molt potent aquesta setmana a la Zarzuela o al Congrés dels Diputats. Cap d'aquestes superestructures d'Estat no haurà estat prou solvent com per evitar la convocatòria de noves eleccions a Espanya imposant una gran coalició d'Estat que talli d'arrel qualsevol intent de revisar, encara que sigui superficialment, l'estatus quo sorgit del règim del 78. Si, com tot apunta, hi ha eleccions el 26-J -sense descartar un acord d'Estat in extremis-, voldrà dir que el projecte polític de l'Espanya de la Transició ha fracassat, ni que sigui temporalment, per primera vegada en quatre dècades. Basat en l'alternança entre la dreta i l'esquerra i la gestió política a cop de decret...

L'expressió és molt antiga, sembla que està ja documentada al segle XI, però és possiblement gràcies a Lope de Vega, que la fa servir al 1618 com a títol d'una de les seves comèdies, que tots la coneixem. Em refereixo a Ser como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. S'utilitza per reprendre algú que no frueix d'una cosa i a més impedeix que ho facin els altres. "El perro no come". Hi pensava aquesta setmana llegint una molt interessant entrevista a Xavier Domènech en el digital Crític, on el cap de llista d'En Comú Podem reitera la seva aposta política per transformar l'estat espanyol. Una transformació real, autènticament plurinacional segons ell mateix explica. Hi pensava perquè és molt obvi que allà no hi ha les majories per aconseguir-ho. Els partits del no a Catalunya (PP, PSOE i C's) tenen una majoria amplíssima, majoria que repetiran si torna a haver-hi eleccions. La proposta de referèndum de Podemos s'ha estavellat contra l...

«Sabeu per què els atacs més ferotges contra l'independentisme al parlament arriben del tàndem Rabell-Coscubiela?» Es fa difícil de pensar que algú que ja s’afaiti i que aquests darrers dos anys o tres hagi observat el debat polític al nostre país es pugui creure que es podrà fer un referèndum pactat amb l’estat espanyol si no hi obliga la comunitat internacional. També sembla impossible que ningú que hagi après a comptar –res, sumes senzilles de dues xifres– pugui proposar una reforma de l’estat espanyol amb resultat positiu per a la sobirania dels catalans. Propostes d’aquesta mena tan sols poden venir d’un creient. És a dir, d’algú que té una fe cega més enllà de totes les dades i proves terrenals. També podria passar que es tractés d’aquell fenomen del qui acaba d’arribar i es pensa que, si allò que ell voldria no s’ha aconseguit, és perquè els qui hi havia abans no ho feien prou bé. Són els ‘salvapàtries’, els herois creguts que els sembla que són capaços de fer l’impossible. ...

L'important de la reunió dels presidents Rajoy i Puigdemont és la forma, més que no pas el contingut. Una mena de diàleg de sords que ha servit per constatar que l'únic acord és que estan en desacord. En tot. En un clima de cordialitat, això sí, que és molt positiu. Amb aquesta trobada el govern català ha de tancar una carpeta definitivament. Ha quedat palès que no hi ha cap possibilitat d'impulsar una negociació prèvia al trencament amb Espanya. Puigdemont s'ha reunit amb els líders dels partits que representen més del 80% dels vots a Espanya. Tres d'ells –PSOE, PP i Ciudadanos– que sumen el 65% dels sufragis a les darreres eleccions, han manifestat clarament al president català que no hi ha cap predisposició al diàleg, que la voluntat de la majoria absoluta del Parlament no té cap valor, i que faran servir totes les eines al seu abast per avortar el procés català. El quart partit, Podemos, és partidari d'un referèndum, perquè el seu és un unionisme democràtic ...

Un informe patrocinat pel fòrum empresarial Creiem en Catalunya explora diverses hipòtesis sobre el deute d’una Catalunya independent. David Ros Serra, economista i interventor d’administració local, i Pere Miret, economista i màster en anàlisi econòmica i finances i MBA, són els autors de l’estudi que calcula el deute de l’estat català segons els sistemes de càlcul del repartiment amb l’estat espanyol. La conclusió principal de l’estudi és que la Catalunya independent tindrà un deute entre el 50% i el 75% del PIB, una xifra inferior a la mitjana del deute dels estats europeus, el 87,2%. La primera hipòtesi dels autors de l’informe és que el nou estat no assumeixi cap part del deute espanyol en cas de no voler negociar la transició. Malgrat que els autors descarten aquesta hipòtesi perquè estan convençuts que la comunitat internacional i els mercats no permetran que Espanya no negociï, calculen que el deute resultant seria del 33,5% del PIB. Si, a més, no es negociés l’assumpció d...

Si això fos Òttawa el primer de novembre de 1979, Réne Lévesque i Pierre Elliot Trudeau segurament haurien tingut una reunió molt més que tensa, que només les portes tancades del despatx haurien aconseguit que no derivàs en un escàndol públic. Però haurien reconegut que tenien, tots dos, un problema polític a les mans i s’haurien posat d’acord a resoldre’l. Amb un referèndum, tal com va passar. Si això fos Londres el 7 d’agost de 2013, Alex Salmond i David Cameron haurien anunciat plegats que, en vista dels resultats electorals, tots dos governs consideraven que hi havia un problema polític major entre Escòcia i la Gran Bretanya i que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes de l’antiga nació del nord parlassen en llibertat i amb plena claredat. Amb un referèndum, tal com va passar. Si això fos el 27 de gener de 1999 s’haurien trobat a Nova York Bacharuddin Jusuf Habibie i Jose Ramos-Horta, sota l’auspici de les Nacions Unides. Haurien acordat que la situació ja no podia con...

El govern central gasta un 4% més que fa cinc anys, mentre les comunitats han retallat un 13% i els ajuntaments un 21% “Montoro culpa a les comunitats autònomes de la desviació del dèficit”. “El forat autonòmic preocupa a l’FMI”. “Les autonomies, un altre cop sospitoses”. “La Comissió Europea insisteix que Espanya ha d’augmentar el control del dèficit de les comunitats”. Tots aquests són titulars que s’han publicat en les darreres setmanes i que portarien a qualsevol persona que els llegís a la conclusió que, efectivament, la culpa que Espanya hagi incomplert l’objectiu de dèficit del 2015 és de les comunitats autònomes. Però la veritat és més complicada. En realitat, l'Estat és l’única administració que gasta més a dia d’avui del que ho feia al 2010, quan van començar les polítiques d’austeritat. Així ho mostren les dades de la Intervenció General de l’Estat (IGAE) publicades recentment. L’argument que ha donat reiteradament el govern central per reservar-se per a si mateix la im...

Allà per 1997, els professors Alberto Alesina (Harvard) i Enrico Spolaore (Tufts) van publicar un llibre de referència: "La mida de les nacions" , on profetitzaven que el segle XXI pertanyia als estats petits. La globalització i els blocs supraestatals com la UE o l'OTAN diluïen el valor dels grans estats segons els cànons dels segles XIX i XX: la necessitat d'un gran mercat intern i de forces armades potents. Els primers anys del segle han donat la raó a Alesina i Spolaore. Només cal fer una ullada al rànquing dels països més rics per veure que els primers 9 llocs corresponen a estat amb una població similar o menor a Catalunya. En un món sense barreres, els més petits reaccionen més ràpid i poden adaptar-se amb agilitat als canvis. Un exemple molt clar el tenim a l'Amèrica Llatina, a l'Uruguai. Fa només 15 anys, l'Uruguai feia la mateixa política energètica que la majoria de països. La compra de petroli representava el 27% de les importacions del país, ...

“No té gaire sentit tenir llibertat política si no tens llibertat econòmica i financera”, deia el ministre de Finances irlandès Michael Noonan el desembre del 2013, quan Irlanda va sortir del rescat a què es va haver de sotmetre el novembre del 2010. De fet, és el primer país dels quatre rescatats (Irlanda, Grècia, Portugal i Espanya) que ja n'ha sortit, i la recuperació econòmica és espectacular. En el moment de la crisi, el PIB del 2008 li va caure un 2,2% i el del 2009, un 5,6%. Però, a partir d'aquesta contracció econòmica, va començar a estabilitzar-se i a créixer suaument fins que el 2014 va ser del 5,2% i el 2015, del 7,8%. La conseqüència d'aquesta represa econòmica sensacional l'hem vist aquesta setmana, quan Irlanda ha fet una emissió de bons a 100 anys al 2,35%, que és el mateix tipus d'interès dels bons dels EUA a 30 anys. El PIB d'Irlanda és de 214.623 milions d'euros (el català és de 204.666 milions, amb un creixement el 2015 del 3,3%), i la se...

"Com a persona d'esquerres, em nego en rodó a dir que una cosa no és transformable. No sé quina qualitat cultural o social superior té el poble català en relació amb altres pobles. Es veu que nosaltres sí que podem transformar les coses i els altres no poden. Aquest és un discurs pueril. Crec que Espanya és transformable i crec que val la pena lluitar per transformar-la. Si aquesta transformació comporta la creació d'una realitat plurinacional, crec que val la pena que Catalunya sigui dins d'aquesta realitat. Si això no és així, puc entendre la posició d'independència. No sé si em faria independentista, però la puc entendre". Xavier Domènech, entrevista a Camins per l'hegemonia, de Sergi Picazo en Icaria Editorial . L'anomenat procés sobiranista català celebrarà aquest mes de setembre 4 anys. El cicle que abraça des del començament de la reforma estatutària fins avui ja en comprèn 12. Durant aquest període l'eix nacional s'ha anat imposant al d...

El diputat de Junts pel Sí i president de la comissió d'estudi del Procés Constituent remarca que "gràcies a la CUP hem fet avançaments que haurien estat impossibles", i fa una crida a la ciutadania perquè "prengui consciència que el veritable poder és al carrer" No hi ha massa persones disposades a trencar abruptament amb una vida que els fa feliços, desmuntar plans i fer un salt que potser serà al buit. Però en Lluís Llach (Girona, 1948), , tot i que va tenir molts dubtes, va acceptar encapçalar la llista de JxSí per Gironacom a independent. Després de dos mesos i mig de negociacions amb la CUP, que el van "incomodar molt", i de tres mesos de vida parlamentària, assegura que conserva intacte "l'entusiasme" i posa la mà al foc que JxSí i la CUP van a fons amb la independència. Tant, que "per dignitat i fidelitat als votants", tornaria a trencar abruptament amb la seva nova vida si el seu grup parlamentari fes un sol pas enrere....