SFxI2017

El passat divendres 17 de febrer, a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família, una conferència conduïda per Aleix Sarri, assessor al Parlament Europeu, i Pere Cardús, periodista, ens va donar una visió molt més real del que significa pertànyer a la Unió Europea. Els dos ponents, tots dos amb una gran projecció en els seus camps respectius, van saber mantenir l’atenció al llarg de tota la conferència, sense deixar ni un moment a l’ensopiment, i amb prou temps fins i tot per contestar totes les preguntes del públic, amb assistents tan reconeguts com Lloll Bertran, Celdoni Fonoll o Adrià Alsina. Una ponència molt distesa, amena i interessant, que va captivar tots els assistents, amb la sorpresa del canvi de visió sobre la Unió Europea (UE): no és que la UE en si mateixa sigui un fracàs, com sovint ens volen fer creure, sinó que són els estats membres els responsables directes que la UE estigui fracassant (Brexit, crisi dels refugiats, auge del populisme de dretes...). Els incomplim...

La incapacidad de resolver cuestiones cotidianas ha favorecido que muchas personas que no se lo habían planteado nunca quieran la independencia Una de las acusaciones que se lanzan contra el movimiento independentista es que sus dirigentes se han olvidado de los problemas reales de la gente. Y, datos en la mano, es justamente al contrario. Es precisamente la incapacidad de resolver estas cuestiones cotidianas la que ha motivado que muchas personas que no se habían declarado nunca independentistas hoy votarían Sí en un referéndum. Hay dos grandes obstáculos: recursos y poder político real para hacer las cosas. Cada año, los catalanes, voten lo que voten, pagan en impuestos 16.000 millones de euros, que después no vuelven a Cataluña en forma de inversiones. Con este dinero de más, la Generalitat tendría garantizadas cada año las partidas de Sanidad, Educación y Transporte. Pero al margen de este agravio económico, que supone un freno en el desarrollo de cualquier país, hay otra cuestión ...

Catalunya té totes les condicions per ser un espai de coneixement i de talent de referència al sud d’Europa excepte la sobirania que li cal Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle xxi. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en què treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per esmentar alguns exemples, i això només s'aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al siste...

Fa pocs dies el govern suís va respondre a una pregunta d'uns parlamentaris sobre la negativa del govern espanyol a permetre un referèndum sobre la independència dient: "El Consell Federal estima que no ha de posicionar-se sobre una qüestió de política interior d'un Estat de dret com Espanya" Cal proclamar alt i fort davant els governs democràtics i l'opinió pública internacional que el Regne d'Espanya no és un Estat de dret pel que fa a Catalunya. No és el primer cas, perquè el Regne Unit no es va comportar com una democràcia a Irlanda abans de la seva independència. Hem de recordar amb totes les nostres forces que Catalunya es regeix avui per l'Estatut de la Prevaricació i no per l'Estatut que van votar els ciutadans catalans en referèndum l'any 2006. L'Estatut de la Prevaricació és el resultat de la modificació feta per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que vulnera l'article 152.2 de la Constitució espanyola que establei...

¿El govern central es cuida adequadament dels problemes de la gent?¿O només pateix per deixar clar qui mana? Ens hem quedat tots ben sorpresos de les declaracions del president Rajoy segons les quals el seu govern només s’interessa per solucionar els problemes reals de la gent de Catalunya, no com altres, que només demanen impossibles. Però jo em pregunto: de què hem estat parlant a Catalunya tots aquests darrers anys si no era dels problemes reals de la gent? Pot ser útil recordar que tots aquests problemes venen per acció o omissió del govern central. Cal recordar que alguns dels més punyents, per repetits gairebé cada dia, són responsabilitat exclusiva del govern central. Mencionar la subinversió i el pèssim manteniment dels ferrocarrils de Rodalies és un problema real de molta gent. Però la solució només la té el govern central, i no vol ni sentir a parlar que des de Catalunya vulguem contribuir a donar una solució. El govern central és molt gelós de les seves competències, que sem...

La Moncloa volia atrapar el Govern amb el finançament Amb la trobada entre Rajoy i Puigdemont de l’11 de gener ja tenim l’última peça que faltava per completar el puzle de l’anomenada operació diàleg. Tot plegat només tenia un objectiu: aconseguir que el president català participés en la Conferència de Presidents del 17 de gener. L’assistència de Puigdemont resultava tan estratègica que el mateix Rajoy es va involucrar en persona per resoldre-ho en un cara a cara discret i allunyat del focus. La pregunta és: per què era tan important per a la Moncloa aquella cita autonòmica? I la torna: per què ha resultat tan determinant l’absència catalana? El pla de Rajoy era caçar Puigdemont en la teranyina de la negociació del finançament autonòmic. Convençuts com estan encara a Madrid que el procés sobiranista es pot solucionar amb una mica de diners, van creure que amb aquell moviment deixarien l’independentisme fora de joc. La idea era atorgar a Catalunya un paper important en la negociació i, ...

El PP ha pres la Justícia per assalt. Haurà de passar molt, molt temps, per trobar un dia tan nefast com aquest 23-F -deu ser una casualitat- perquè la Justícia espanyola pateixi un abús de dimensions tan colossals per part del poder polític. Del govern i del partit que el sustenta, però també del PSOE i de Ciutadans, que en aquesta espècie de cameo que practiquen a la vista de tothom permeten la vulneració permanent de drets fonamentals. Sense cap pudor i amb els partits com a ostatges d'una investidura que haurien d'haver rumiat dos cops abans de facilitar-la, s'està desmantellant -millor enderrocant- la separació de poders, norma característica de qualsevol Estat i sense la qual la democràcia no pot arribar a funcionar. Què es pot dir de l' actuació fiscal amb Undargarin, retractant-se de la petició de presó immediata, corregint-la per una multa menor i posant l'Audiència de Palma el llacet final que torna l'exduc a Suïssa, sense fiança i amb l'única obl...

«El govern espanyol, l'executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l'ha despullat de qualsevol credibilitat» La gravetat de la situació de la democràcia a l’estat espanyol és majúscula. I, en aquest sentit, ahir va ser un dia que recordarem durant molt de temps. La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta. Si voleu, encara podem afegir-hi la polèmica entorn del fiscal encarregat de perseguir la corrupció a Múrcia, per constatar que el mal que rosega la democràcia espanyola ja s’ha escampat fora dels límits de la persecució de l’independentisme català. Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos:...

El dissabte 11 de febrer, el Secretariat Nacional va aprovar mobilitzar-se pel judici contra Francesc Homs al Tribunal Suprem a Madrid, que començarà el 27 de febrer i, en principi, està previst que duri tres dies. Un cop més, la justícia espanyola pretén culpar els nostres governants per fer el que el poble els va demanar: poder votar. D’acord amb el sentiment de les assemblees territorials, al plenari del dissabte 11, es va acordar fer concentracions dilluns 27 de febrer, a les 19.30 h, davant de les delegacions provincials del govern espanyol a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Paral·lelament, l’AT de Madrid va proposar llogar autocars per a qui pugui anar a donar-hi suport. Des del Barcelonès, igual que la resta d’AT i en contacte amb l’AT de Madrid, estem organitzant autocars que tindran un cost de 20 €, anada i tornada. Estem a l’espera de rebre els horaris definitius de sortida i tornada, però es calcula que sortirem cap a les 22 h o 23 h del dia 26 per arribar a Madrid al ...

Agafin-se fort, que hi tornen. Hem passat l'operació Catalunya, l'operació Diàleg i, com que no se'n surten, ara anem cap a l'operació Confusió, Desordre, Desconcert, Embolic, Rebombori o diguin-li com vulguin. Perquè ara és del que es tracta, de sembrar confusió. I de sembrar, sobretot, desconfiança entre uns i altres. Ha passat que fins ara a Madrid no han fet gaire res (o res de res) confiant en allò que va dir Aznar, que els partidaris del procés ja es barallarien entre ells. Però resulta que no ha estat així i que, tot i els estira-i-arronses que hi ha hagut, el PDeCAT i ERC han fet de Junts pel Sí de veritat i la CUP s'ha blindat per tirar endavant fins al final, fins al referèndum. I ara al govern Rajoy li passa que ha vist que la cosa va seriosament. Vist que no ho fan tot sols, que els independentistes no es barallen entre ells, ara provaran de generar-la ells, la desconfiança. Un dia parlant de si hi ha reunions d'alt nivell o no entre els dos governs ...

El Club 155 ha parlat per boca de Juan Luís Cebrián, que podria haver-se fet entrevistar per El Mundo o pel full dominical de la parròquia madrilenya de San Romualdo, perquè del que es tracta aquí és de ventriloquar (se me’n fot si el verb existeix o no, que aquí som vinguts a inventar coses) l’esperit de les elits espanyoles que malden per ocupar el poder a Catalunya mitjançant la violència disfressada de llei. D’això va el Club 155, com ja sabíem, per altra banda: retirar el poder legítim al Parlament i al Govern que d’ell emana i agenollar els catalans perquè acabin suplicant un retorn a l’autonomisme. Cebrián, passada l’època progre, retorna al més pur estil franquista i treu el sabre del cole El Pilar. L’Operació Diàleg era això: Soraya vestida de gala fent el paperina al Cercle del Liceu i Cebrián demanant la intervenció de la Guardia Civil. Ar! Podem vomitar tanta ira com es vulgui sobre les declaracions del progressista castís, però l’important del tema és repetir fins a la nà...

L’única i més poderosa arma dels adversaris de la independència és buscar la desmoralització, ja sigui provocant divisions internes o bé fomentant la desconfiança en les possibilitats d’èxit Sembla raonable pensar que si el desafiament independentista s’ha llançat des de Catalunya, la iniciativa per empènyer-lo ha de venir de Catalunya. I més ara que hi ha una majoria absoluta parlamentària que hi està a favor i té el mandat democràtic d’impulsar-lo. (Recordem-ho. Sobre el cens, Rajoy governa amb el 23 per cent de vots, mentre que el Regne Unit deixa Europa amb la mateixa proporció que aquí té l’actual majoria parlamentària: un 37 per cent del cens.) De manera que no és gens estrany que sembli que la pilota del conflicte gairebé sempre és a la teulada dels independentistes. I per això ens passem dies i mesos preguntant-nos pels fulls de ruta, per les dates decisives, per quan es podran recaptar els impostos, per si es podran pagar les pensions, per com es farà el referèndum... A AQUEST...

«L'objectiu no és fer notícies, sinó construir un relat: que hi ha un acord possible i que segurament és culpa dels independentistes que es trenqui a darrera hora» Aquests dies el diari El País ha construït tot un seguit d'informacions, cadascuna més lisèrgica. Va començar anunciant que el president Mas oferia una tercera via per a cercar un acord. Tot fruit d'una interpretació (com a mínim imaginativa) d'una resposta d'Artur Mas a un estudiant a Madrid sobre si hi ha una alternativa federal i on el president li va respondre que si n'hi ha una, l'ha de fer l'estat espanyol i si n'hi ha, es podria votar al referèndum juntament l'opció independentista. Això que no és una novetat (els independentistes mai s'han negat a que es voti independència i enfront hi hagi una alternativa ferma que presenti l'Estat), per a El Pais ha sigut el tret de sortida d'una construcció de realitat alternativa. El segon pas va ser preguntar-li a membres del G...

Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d’un país. Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents. Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment i, pel que fa al més proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l’hivern. Als mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l’estat del conflicte polític entre la Generalitat i l’Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d’aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats. Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de comunicació madrilenys de “Brunete mediàtica” per referir-se al seu caràcter d’armes políti...

Òmnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordres del governador civil Antonio Ibáñez al desembre del 1963, pocs dies després de les declaracions de l'abat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana. Era una acció a la desesperada i per impotència del govern franquista, que sabia perfectament quina era la càrrega simbòlica de tancar Òmnium: prohibint Òmnium pretenien prohibir la llengua, la cultura, el moviment associatiu, el país. No ho van aconseguir; Òmnium Cultural va continuar treballant clandestinament sota la batuta dels seus fundadors. Ara, 54 anys després, l'entitat ha tornat a rebre una patacada semblant del govern espanyol de torn. Però com que ara vivim en democràcia –encara que sigui de baixa intensitat com la que practica el govern del PP– opten per una forma més sibil·lina d'atac: l'ofec econòmic. Igual que l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium ha rebut una multa i l'avís d'embargament de 240.000 euros per una s...

El procés polític i social que està vivint Catalunya i la situació de l’economia catalana s’han relacionat diverses vegades. És a dir, s’ha intentat argumentar que s’influencien mútuament: que la salut de l’economia afecta el procés i que el procés afecta l’economia. Que jo sàpiga no hi ha estudis científics que corroborin ni una cosa ni l’altra, però sí evidències que ajuden a desmuntar afirmacions fetes sense cap fonament. La setmana passada catedràtics d’economia de Madrid m’argumentaven que una de les causes de l’increment de l’independentisme ha sigut la crisi econòmica. Segons aquest criteri, la insatisfacció i les mancances que ha provocat la crisi s’han canalitzat cap a desitjar un altre estat, diferent de l’espanyol. Si això fos cert, ens podríem preguntar per què altres crisis passades no van provocar el mateix efecte. I també s’hauria de constatar si entre les classes socials més afectades per la crisi l’independentisme hi és proporcionalment més present. Per exemple, ¿hi ha...

Potser a les famílies no es pot parlar d’independentisme, no pas pels independentistes, sinó perquè no és un debat normal En una entrevista a TV3, el delegat del govern, Enric Millo, explica que “el procés ha trencat grups d’amics i ha dificultat la convivència d’algunes famílies”. I que, per a ell, és millor no parlar d’independència amb la família. Com que el dia del judici a Mas, Ortega i Rigau se’m va acostar el seu germà, Vicenç, per dir-me que era independentista, i que de la colla d’amics l’únic que no n’era era l’Enric, em sobten les seves paraules. No em va semblar gens que son germà no hi enraonés. Però sento, sovint, aquest mantra. A les famílies no es pot parlar d’independència. Ho va dir el ministre Fernández Díaz (l’amic de Daniel de Alfonso) i ara ho diu Enric Millo. I no puc pensar, esclar, que menteixin, perquè els tinc en gran estima. Per tant, penso. D’independentisme jo en puc parlar amb qui calgui. En parlo tot el dia. En parla el Toni Soler, el Pepe Antich, el Joe...

«Qui podrà resistir-s'hi, quan Millo expliqui que es faran Consells de Ministres a Barcelona, o que podrem tenir un passaport bilingüe?» "Li faré una oferta que no podrà rebutjar" deia Vito Corleone a Johnny Fontane en una escena del mític El Padrí de Francis Ford Coppola. El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, sembla haver repetit la mateixa frase a Mariano Rajoy. El pla ordit pels estrategues de l'Estat sembla infalible. A canvi de la renúncia al referèndum que demana tres quartes parts del Parlament i un 80% dels ciutadans de Catalunya, Madrid posarà sobre la taula un catàleg de promeses de millores a Rodalies, blindatge de competències, millores del finançament i "nomenaments consensuats". Irresistible. Ja se sap que la paraula de l'Estat gaudeix d'una confiança absoluta. Cap català no recorda –per exemple– que Adif i Renfe només van invertir en 2016 un 9% del que s'havien compromès i estava pressupostat. Tampoc no té cap i...

«De les ofertes colonials de Madrid només poden sortir més noves i vistoses ensarronades i ximpleries» Ara farà gairebé dos anys, en unes jornades sobre Reflexió i Debat (ja es veu que la cosa anava forta), el senyor Miquel Roca va fer un encès elogi de l'ambigüitat com a eina per a gestionar la relació entre Catalunya i Espanya i, en general, la vida política del país. Només així, segons ell, era possible fugir dels "radicalismes". A les quatre "formes de vida catalana" assenyalades per Ferrater, continuïtat, seny, mesura i ironia d'aquell moment, calia afegir-hi, doncs, una cinquena: l'ambigüitat. De fet, el senyor Roca senzillament elevava a la categoria de principi polític el que havia estat una praxi constant des de la transició. Així van quedar les coses en el seu moment: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i ambigüitat. Un discurs ambigu que només era possible que emergís i triomfés dins d'un panorama polític i cultural ambigu. A un p...

Uns quants anys després que a Catalunya es posés de moda el famós Keep Calm que en aquest país vam fer servir per demanar tranquil·litat davant algunes andanades que ens venien del govern de l'Estat, com la llei Wert o allò que donaríem voltes eternament per l'espai sideral, a mi em sembla que ara més que mai l'hauríem de tornar a rescatar. De fet, posats a copiar, que és el que vàrem fer en un moment determinat amb el Keep Calm, gairebé que podríem rescatar els tres lemes que hi havia en els cartells de propaganda del govern britànic l'any 1939 per tranquil·litzar la població davant d'una hipotètica invasió nazi. Keep Calm and Carry On (“Mantingueu la calma i tireu endavant”); Freedom Is In Peril. Defend IT With All Your Might (“La llibertat està en perill. Defensa-la amb tot el que puguis”) i Your Courage, Your Cheerfulness, Your Resolution Will Bring Us Victory (El teu coratge, la teva alegria, la teva resolució, ens portarà a la victòria), deien els tres eslògan...

«Quan som quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats i amb això construïm una majoria parlamentària viable, no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social» Ahir el Tribunal Constitucional espanyol es va enfrontar al parlament de Catalunya en una nova interlocutòria en què deia que ‘no hi ha cap més legitimitat que la legalitat constitucional’. Es veia venir que tard o d’hora arribarien a aquest punt de deliri, que equival a proclamar que la llei, només perquè és la llei, està per damunt de la democràcia. Una tesi que té precedents il·lustres en totes les dictadures que hi ha hagut i hi ha sobre el planeta, però que és incompatible amb cap proposta democràtica. La filigrana teoricista del TC resulta encara més xocant tenint en compte que la diferència, tècnica, entre legalitat i legitimitat s’ensenya a primer de carrera. Es veu que als membres del tribunal ja no els preocupa ni tan solament perdre el crèdit acadèmic que puguen tenir. Deu passar això, quan l...

El proper divendres, 17 de febrer, a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família, a les set del vespre, els ponents Aleix Sarri, assessor al Parlament Europeu, i Pere Cardús, periodista, presentaran el llibre L’Europa que han fet fracassar. La conferència versarà sobre el procés que estem vivint a Catalunya, però s’entrarà en l’impacte que causen els esdeveniments internacionals. Quina relació tindrà Catalunya amb la Unió Europea? Catalunya assolirà el grau de benestar social i econòmic de què gaudeixen els països europeus? Després de la ponència, podreu preguntar tot allò que us inquieta i que vulgueu aclarir. I, si ho desitgeu, podreu comprar el llibre a la mateixa sala d’actes. T’hi esperem! Moltes gràcies! Endavant República!! Fem futur!!! Equip de Coordinació

El proper dissabte 18 de febrer, Casa Nostra, Casa Vostra organitza una manifestació a Barcelona en suport als refugiats, a les 16 h, a la plaça d’Urquinaona amb Via Laietana. L’ANC forma part de la campanya i, per tant, també n’és convocant. Us cridem a participar en aquesta mobilització en la qual participarem amb pancarta pròpia sota el lema: Vinguis d’on vinguis, REPÚBLICA CATALANA. Les territorials del Barcelonès ens farem càrrec de gestionar la nostra participació a la manifestació, per la qual cosa hem preparat pancartes, fullets per repartir i tota la logística necessària. Per això, comptem amb la participació de tots els socis i simpatitzants. Sortirem, com sempre, de l’avinguda de Gaudí amb Provença, a les tres del migdia, una hora abans del començament de la manifestació, per arribar a temps per repartir-nos les pancartes i la resta de material. Porteu estelades: les grans, les més grans, amb pal o sense, totes les que tingueu a casa, ja que hem de mostrar que defensem que l...

Diumenge passat una forta ventada va fer malbé una de les nostres paradetes, però això no va impedir que els voluntaris es mantinguessin ferms donant informació, venent marxandatge i ballant sardanes. Malgrat el mal temps dels darrers diumenges, el taller de sardanes funciona prou bé, i això ha fet que els companys que el porten hagin demanat començar-lo mitja horeta abans, ja que amb una hora no n’hi ha prou. El proper diumenge, 19 de febrer, recorda venir a dos quarts de dotze!! Moltes gràcies! Endavant República!! Fem futur!!! Equip de Coordinació

L’Alta Velocitat a Espanya és un negoci particular d’uns pocs, que no genera riquesa i que paga el conjunt de la ciutadania Com s’ha demostrat arreu del món, l’Alta Velocitat ferroviària és una infraestructura que no genera nous desplaçaments (els pren sobretot a l’avió) i, per tant, no genera riquesa. Afavoreix la concentració de població en grans ciutats (perquè les seves estacions han d’estar molt allunyades entre si), afavoreix les desigualtats socials (perquè és car i beneficia un estrat social determinat) i no permet el transport de mercaderies, cosa que perjudica la indústria exportadora. En canvi, les inversions en Rodalies generen riquesa per si mateixes: la disminució dels costos relacionats amb la congestió en les grans ciutats, com ara la reducció del temps i de les despeses de desplaçament per mobilitat obligada i de les emissions de CO2, NOX i altres contaminants. En contra del que dictaria el sentit comú, l’Estat espanyol inverteix molt més en AVE que en Rodalies, i aque...