SFxI2017

«Tothom ja apunta que la crisi política entre Catalunya i Espanya és inevitable i n'assenyala el detonant: la intransigència de Madrid» El 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam, Hannah Arendt va escriure unes pàgines que aleshores molta gent va considerar il·luses, però que eren brutalment certes. Paraules que ara ha recuperat el gran historiador americà Timothy Synder per al seu llibre meravellós, Sobre la tirania, traduït fa poc al català, que us recomane molt vivament. Deia Arendt: ‘Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que sigui la trama de falsedats que un mentider experimentat tingui per oferir, mai no serà prou gran, encara que compti amb l’ajuda d’ordinadors, per encobrir la immensitat dels fets reals.’ Això ve a tomb per a comentar l’evident canvi de to de la premsa internacional i l’opinió especialitzada sobre el procés de Catalunya cap a la independència. Aquests darrers dies les proves s’...

Encara no tens el teu domàs o la teva pancarta al balcó? Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben a qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer. Vine a les parades o qualsevol dimarts al local (Cartagena, 213) a recollir-ne Juny: El dijous, 29: A la tarda de 6 a 9 , a Pare Claret/Marina, davant del Bon Preu. Juliol: El dimecres, 5:  A la tarda  de 6 a 9 , a Aragó entre Lepant i Padilla. El dijous, 13: A la tarda  de 6 a 9 , a Plaça de l’Oca (Rogent amb Enamorats) El dimecres, 19:   A la tarda  de 6 a 9 , a Cartagena - València. El dijous, 27: A la tarda  de 6 a 9 , a Pare Claret amb Independència. LOCAL: Tindrem obert: els dimarts, a la tarda de 7 a 9.  Recorda que es troba al carrer d...

La independència permetrà consolidar Catalunya com un país referent en investigació amb un lideratge mundial Joan Bagaria , professor d’Investigació ICREA. Departament de Matemàtiques i Informàtica de la UB Catalunya és un país capdavanter en recerca científica a Europa. Amb només l’1,5% de la població genera el 3% de la producció científica de l’Espai Europeu de Recerca. Ocupa la segona posició (després d’Israel) pel que fa al nombre de treballs publicats a les millors revistes científiques mundials (com Science o Nature) i la quarta (per darrere de Suïssa, Israel i els Països Baixos) pel que fa als projectes de recerca que obté competitivament en l’àmbit europeu. Aquesta posició excel·lent s’ha aconseguit en gran part gràcies al compromís ferm i estable per la promoció de la recerca dels diferents governs de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Per evitar les mancances del sistema espanyol de recerca –que arrossega el llast d’una gestió lenta, ineficient, altament burocratitz...

«L'opció d'impedir físicament la convocatòria de l'1 d'octubre s'esvaeix per a l'Estat, que jugarà a fons la carta de la por» Fins fa no gaires setmanes, la tesi dominant a Madrid era que el referèndum no se celebraria, perquè l'Estat n'impediria la celebració amb repressió judicial i amenaces d'inhabilitacions. La coacció policial es descartava perquè a la capital del Regne tothom donava per fet que davant les resolucions dels tribunals i els procediments penals els dirigents catalans abandonarien el projecte. Tanmateix, el govern català i la majoria parlamentària que el sustenten continuen amb el rumb fixat cap al referèndum, ara amb data i pregunta. El front internacional ha rebut una empenta contundent amb l'editorial del New York Times que fa una crida directa i concreta a l'Estat espanyol per tal que permeti que l'1 d'octubre els catalans votin. Comencen a escoltar-se veus autoritzades de l'unionisme que ja parlen de l'1...

Consisteix en una trobada de voluntaris, de totes les AT del Barcelonès que ho vulguin. Cada voluntari ha de portar la samarreta del sí o un domàs penjat a l'esquena i es caminarà durant uns 30 minuts aproximadament i algú farà fotos i vídeos per a difondre per les xarxes i mitjans que es tinguin a l'abast. L'acció es repetirà cada divendres.

«Cal no passar per alt que la legalitat vigent és el resultat de la correlació de forces existent en un moment determinat» Gairebé des del minut zero de l’inici de l’actual procés polític a Catalunya, el posicionament públic de les forces polítiques, judicials i mediàtiques espanyoles va escudar-se rere l’afirmació que qualsevol decisió havia de fer-se dintre el marc legal vigent i que, per damunt de tot, s’havia d’acatar la llei. És un capteniment que, augmentat al nivell màxim, s’ha sostingut fins al dia d’avui. La llei diu i permet unes coses concretes i aquestes són les que es poden fer. Qualsevol altra se situa, a l’instant, fora de la llei i esdevé, doncs, il·legal. És un argument fàcil d’explicar i de comprendre. Si no fos perquè aquesta sacralització de la llei, en abstracte, per sobre de qualsevol altra consideració, pot tenir també els peus de fang. Per exemple, la dictadura franquista tenia també les seves lleis i generava la seva pròpia legalitat, a la qual tothom estava ob...

"A Espanya la llei és tan, tan sagrada que els primers que estan fora de la llei són els dos reis. I no passa res, perquè la llei és seva, i no nostra" El rei emèrit, Juan Carlos I, està emprenyat com una mona perquè no l’han convidat a la gran cerimònia de la casta borbònico-constitucional: la celebració del 40è aniversari de les eleccions del juny del 1977. Una cerimònia absolutament artificial, amb olor de naftalina i formol, pensada des de la casta i per a la casta, entre la més absoluta indiferència dels ciutadans i súbdits de totes les Espanyes. Una cerimònia que podem entendre perfectament com el ritual d’una elit política, econòmica i social que se sent amenaçada i que exhibeix el seu poder: la mòmia embalsamada de la Transició Democràtica, simbolitzada per una Constitució morta i fossilitzada. Com aquell braç incorrupte de santa Teresa que tant li agradava al Caudillo. Com la mòmia de Lenin a la plaça Roja. Es reivindiquen a ells mateixos, treient pit. Exhibeixen els...

"Inhabilitar càrrecs electes i intimidar funcionaris és l'últim recurs dels que no disposen d'arguments polítics, econòmics o, fins i tot, ètics" No han entès l'editorial del New York Times. No només ha de quedar clar que a Madrid els convé que Catalunya es quedi dins del seu estat -cosa que és més que evident i ningú no en dubta- sinó que, sobretot, per aconseguir desactivar l'independentisme els catalans haurien d'entendre, majoritàriament, que a ells també els interessa continuar formant part d'Espanya. Perquè si l'Estat es limita a ser una llarga filera de jutjats i de casernes de la Guàrdia Civil, la independència és una pura qüestió de temps. Inhabilitar càrrecs electes i intimidar funcionaris és l'últim recurs dels que no disposen d'arguments polítics, econòmics o, fins i tot, ètics. Interrogar treballadors públics a l'interior d'una caserna de la Guàrdia Civil pot generar/generalitzar una certa por en un determinat àmbit pro...

«Espanya va perdre l'oportunitat de convèncer, que és l'única manera real de vèncer. Espanya tan sols pot aspirar a obstaculitzar» L’episodi de les urnes d’aquesta setmana no és greu. És una anècdota que no omplirà ni una sola línia dels llibres d’història que encara s’han d’escriure. Passa que tenim un petit exèrcit de gent i alguns dirigents polítics disposats sempre a la histèria i a la desconfiança. No passar pel concurs públic pot ser una manera més segura de tenir urnes. I qui no ho vulgui veure, que no ho vegi. Sigui com sigui, l’episodi amb suposades ‘cimeres’ extraordinàries programades amb antelació i de periodicitat quinzenal ens ha de servir per a notar que, contra allò que proclamen alguns abnegats difusors d’optimisme sistèmic, el caminet que ens falta recórrer no serà planer. Dues empreses petites van ser les úniques que van acudir a un concurs de dos-cents mil euros? Les dues empreses van tenir problemes en el procés d’homologació sense que hi hagués cap interfe...

«El límit del que poden fer ara és tan prim que gairebé només serveix per a posar en relleu la seua impotència» Fa uns dies ja vaig advertir que l’estat espanyol faria tant com pogués per evitar el referèndum, però durant el juliol. Perquè saben que al setembre els serà impossible per l’electricitat que desfermarà la convocatòria oficial. Tanmateix, la Guàrdia Civil s’ha avançat uns dies i ahir va interrogar uns quants funcionaris i un càrrec de designació política del govern, dels que treballen amb el president Puigdemont. Però en realitat l’interrogatori va ser un xou. I això és la primera cosa que hem de saber si volem entendre la situació. No hi havia cap ordre judicial, no s’investigava cap delicte concret. No tenien, de fet, capacitat d’aconseguir informació que no els volguessen donar voluntàriament els interrogats. Era ridícul. Però estic convençut que, de fet, a la Guàrdia Civil tant li feia, això. Perquè la intenció no era esclarir ni resoldre res, sinó provar d’espantar. S...

«​Que arran del referèndum hi hagi amenaces contra els alcaldes i els regidors socialistes per part de la cúpula és un fracàs de proporcions monumentals» És l’hora dels alcaldes insurrectes socialistes. Josep Pallach –al cel dels agnòstics sia- estaria orgullós d’aquesta gent. El referèndum del dia 1 d’octubre col·loca el PSC en fora de joc i accelera les contradiccions entre el socialisme català i el PSOE. Mentre el PP de Catalunya i C’s són portaveus de l’actitud intransigent de Madrid que ha denunciat The New York Times, els càrrecs socialistes no poden actuar amb l’estil marginal que gasten els d’Albiol i Arrimadas, que no tenen cap pes municipal. El PSC és tota una altra cosa, com tots sabem. No és només la història del socialisme català sota la dictadura, no és només l’arrelament social i territorial del qual gaudeix, no és només la seva vinculació amb la tradició catalanista republicana. És, per damunt de tot, la conversió d’una part significativa de quadres, militants i votants...

«La guerra bruta és una operació d'estat, maquinada des del poder però amb el suport dels qui tenen més interès a mantenir l''statu quo' que a modernitzar estructures podrides» Ara que la política ha gastat la paraula regeneració de tant pronunciar-la -fins i tot aquells que s'autoanomenen reformistes i apuntalen el govern de Rajoy-, val la pena posar el focus en les coses que no han canviat. A Espanya, per exemple, la manera de procedir dels aparells de l'Estat ha evolucionat menys del que seria recomanable. La Transició, que es va assemblar més a una amnistia que a un salt modèlic a la democràcia, va permetre que determinats poders continuessin sense depurar-se. I quaranta anys després de les primeres eleccions democràtiques, determinats vicis no s'han erradicat del tot. La guerra bruta contra l'independentisme és un exemple de com n'és de fràgil la democràcia espanyola. Sobta comprovar la tèbia resposta política i judicial a l'operació Catalun...

«L’única manera d’afrontar el repte colossal és amb la certesa i la seguretat que l’estat català futur amnistiarà a tots els inhabilitats i querellats que ho siguin pel fet de participar i involucrar-se en la seva organització» La història moderna i contemporània dels catalans és allò que passa mentre Espanya aboleix les seves institucions, inhabilita o empresona polítics, etc. Ha estat així i serà així, excepte si els que deroguem aquesta vegada l’estat espanyol a Catalunya som nosaltres proclamant la República Catalana. 300 anys que podríem haver-ho perdut tot i en canvi avui ho tenim tot per guanyar. És enormement curiós com, de fet, tant Felip V com el dictador Franco van utilitzar gairebé les mateixes paraules per destruir les institucions catalanes. "El Rey Católico por atención a su Majestad Británica concede y confirma por el presente a cualesquiera habitadores de Cataluña, no solo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que ...

"D'on treu el NYT que estigui en l’interès d'Espanya que surti el "no" en el referèndum? De quina Espanya?" Un editorial del NYT sobre el referèndum ha provocat una polèmica pel sentit que alguns mitjans nacional-espanyols han donat a una frase sobre l'interès d'Espanya i el de Catalunya. Sens dubte, la traducció que l'interès d'Espanya sigui que el referèndum se celebri i el de Catalunya que surti el "no" és falsa i està ideològicament motivada. Però tot i així, el paràgraf és confús: diu quin és l'interès d'Espanya i això és evident (permetre el referèndum i que guanyi el "no"), però no diu quin hauria de ser el de Catalunya en un sentit o un altre. Per descomptat, el que sí sembla cert és que, segons el diari novaiorquès, l'interès d'Espanya no és que el referèndum no se celebri. Ni ho esmenta. La qüestió és més profunda. Per què se suposa que el "no" dels catalans és d’interès per a Espanya? C...

«N'hi ha molts que s'omplen la boca d'apel·lacions a la legalitat vigent, com si hi hagués cap llei que pogués decidir qui som, com ens sentim i què volem ser. Però no hi és» Començarem pel final: arribats al punt on som, l’única sortida decent és que siguem convocats a un referèndum perquè decidim si volem continuar essent súbdits del regne d’Espanya o preferim esdevenir ciutadans d’una nova república catalana. I és l’única sortida decent perquè l’alternativa que ens proposen sense dir-ho és que acotem el cap. I ja deveu suposar què comportaria això: rendició i represàlies. I em sembla tan obvi, que cada vegada que sento algú que ensopega amb peròs fins a trencar els ciris em surt de dir-li que els porti a Madrid, ja sigui al govern espanyol, al tribunal constitucional o a les corts, perquè hi facin llum, que prou que en necessiten. M’explico. El president i el vice-president es reuneixen amb Xavier Domènech, cap visible dels comuns, per informar-lo sobre el referèndum que...

ELS CATALANS no tenen dret a decidir el seu futur. El que vulguin la majoria dels catalans és absolutament irrellevant a l’hora de decidir aquest futur. Qui té dret a decidir el futur de Catalunya són els espanyols, que són més i tenen els tancs. Aquest és, de fet, l’únic argument de fons contra la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Es pot sofisticar i amanir amb retòrica jurídica, política, moral o estratègica, però en el fons tot remet a aquest únic i últim argument, que és al cap i a la fi el que diu la Constitució. Per tant, amic lector, si vostè no està d’acord amb les tres frases del començament, és de natural partidari del referèndum. I si el vol pactat, ha de fer-li saber a l’Estat que el vol i que vol que el pacti. I si vostè està d’acord amb les tres frases, li demano només un favor: sisplau, no faci servir llavors expressions com “El que els catalans de veritat volen és...” o “La gran majoria dels catalans estan a favor (o en contra) de...” Si el que ...

Quan falten cent dies justos per l’1-O us oferim un centenar de raons de per què Catalunya tindrà moltes més oportunitats amb la independència Hi ha molts motius tangibles, però també algun de sentimental Des que va començar el procés, les entitats i els partits independentistes han esgrimit nombrosos arguments a favor d’una Catalunya independent. Arguments que es poden resumir en un de sol –amb un estat propi Catalunya no patiria l’actual espoli fiscal, disposaria de molts més recursos i seria competitiva internacionalment, tant que podria garantir un notable estat del benestar–, però que també es poden desglossar en molts. És el que proposem avui, just quan falten cent dies per al referèndum de l’1 d’octubre. Cent raons, cent motius per dir sí a la independència, sorgits del debat a la redacció d’El Punt Avui, però inspirats també en algunes de les llistes que s’han fet aquests últims anys, les més significatives de les quals són el llibre 100 motius per ser independentista (Cossetàn...