SFxI2017

Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre. Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom! L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum! La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre! Inscripció

Encara no tens un domàs o una pancarta al balcó? Això no pot ser! Hem de pintar les nostres façanes amb tots els colors del Sí (#ElsColorsDelSI és l’etiqueta de la campanya a Twitter) i ens toca a nosaltres donar exemple als nostres veïns per demostrar que la nostra opció és el cavall guanyador. Les pancartes són per a balcons grans (180 cm), mentre que els domassos caben en qualsevol balcó o finestra. Posa’ls encara que el teu balcó no doni al carrer: els teus veïns els veuran. Ja tenim les samarretes! LOCAL: Tindrem obert els dimarts, a la tarda de 7 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca). Junts ho aconseguirem!

El passat dimarts 25 de juliol vam fer al nostre local un cinefòrum sobre un documental de Lluís M. Xirinacs que TV3 no va voler emetre. A banda de fer un ple extraordinari d’assistència, ja que hi va haver gent que no va poder seure i d’altres van quedar al carrer, el contingut no va deixar ningú indiferent. Ni el del documental ni el que van aportar els dos ponents, la Núria Roig i en Jaume Rodri, grans coneixedors de la figura de Xirinacs. El seu ideari, la seva personalitat i anècdotes personals van ser desgranats pels dos ponents, d’una manera amena i molt distesa. Els més grans van reviure un munt de fets de no fa tants anys, i els més joves van conèixer de més a prop la línia ideològica i la trajectòria d’en Xirinacs. I tots junts, amb les preguntes que es van fer després i les respostes que en van obtenir, vam gaudir d’una gran vetllada que no ha fet altra cosa que fer-nos reflexionar sobre el procés que estem vivint avui dia, sobre algunes similituds amb els anys de l’Assemble...

«Ens han imposat amb èxit un relat de perdedors, i l'hem comprat. Cal canviar el punt de vista i pensar en la victòria» Ja hem escrit molts cops que l'única estratègia de l'Estat és la por. De manera directa i sense embuts, intenten acoquinar polítics, funcionaris, voluntaris, empresaris, periodistes. És una forma matussera d'intentar avortar el referèndum, perquè cada cop que es repeteix, l'amenaça perd una mica d'eficàcia. Això és exactament el que li passa a l'Estat i és el motiu de la creixent desesperació unionista. No podran impedir físicament el referèndum i les seves amenaces cada cop són menys creïbles. Tanmateix, cal admetre que sí que han aconseguit imposar un relat negatiu. Tanta insistència en les amenaces ha fet que l'independentisme –que sempre havia estat un moviment alegre i positiu, en busca d'un país millor– només parli de les hipotètiques conseqüències de la derrota. Als debats polítics, les tertúlies, les columnes d'opinió i ...

«Així hem estat sempre vistos els catalans: sediciosos en potència, amants de la llibertat, disposats a revoltar-se per reconquerir la llibertat manllevada» La paraula sedició ve del llatí seditio, seditionis (allunyament, desunió, "anar lluny", apartament d'un poder establert o d'una marxa comú) i no hi ha cap dubte que, des d'aquest punt de vista, els catalans som uns perfectes sediciosos. La cosa ve de lluny. Antonio Muñoz i Josep Catà, en el seu excel·lent llibre sobre la Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) dediquen tot un capítol a parlar de l’ocupació militar del Principat. “No convé pas oblidar que l’exèrcit que va entrar a Barcelona i va ocupar el Principat no va ser de pas; hi va entrar i s’hi va quedar”. S’estima en 50.000 soldats borbònics (per a una població de 500.000 habitants). Algunes dades ajuden a entendre les proporcions: a Barcelona, els soldats significaven més del 25% de la població; a Girona, el 62,5%; a Tarragona, el 35,9...

Pere Aragonès, secretari d'Economia, explica en aquesta entrevista que la Generalitat tindrà prou tresoreria per a encarar el període de transició cap a la república Pere Aragonès, secretari d’Economia del govern de Catalunya, té clar que en el període d’estira-i-arronsa entre el govern català i l’espanyol la tresoreria catalana tindrà tots els recursos que facin falta per a assumir tots els pagaments. No es cansa d’explicar-ho. El dèficit s’ha reduït i l’economia ha millorat. En aquesta entrevista, diu que no pot ensenyar totes les cartes perquè no convé, però sí que explica algunes de les claus de com serà el període de transició cap a la república en termes econòmics. —Les amenaces de Montoro poden afectar el referèndum? —L’amenaça de no pagar proveïdors no afecta el referèndum. No hi té res a veure. En primer lloc, perquè allò que la Generalitat pot carregar al FLA [Fons de Liquiditat Autonòmica] està fixat, i és evident que si hi ha despeses relacionades amb el referèndum no e...

Ho va dir l’expresident Artur Mas: “Espanya és un estat de no-dret.” Feia referència a l’obertura del procediment, per part del Tribunal de Comptes espanyol, per exigir als inhabilitats pel 9-N que paguin totes les despeses de la consulta. L’exministra del govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante ha estat la persona encarregada d’obrir l’expedient als quatre inhabilitats. El germà gran d’Aznar és també membre d’aquest tribunal. El president Carles Puigdemont afirma: “Quines garanties del Tribunal de Comptes deuen convèncer els que callen davant aquest greu abús d’estat? Greu i vergonyós.” Com és possible que es torni a obrir un procediment per poder multar uns fets que els tribunals de justíciaespanyols havien arxivat? Com és possible que en un estat de dret es pugui inculpar per un fets que ja ha estat jutjats i arxivats? De cap manera això és un estat de dret. Si els jutges espanyols van sentenciar que no hi va haver delicte de malversació de fons públic, com pot ser que es preten...

El Sobresueldos dice a quienes quieren oírlo –que cada vez son menos, pues es obvio que el hombre no dice una verdad así lo aspen- que el referéndum del 1/10 no va a celebrarse porque es inconstitucional y por lo tanto ilegal. No perderemos tiempo en analizar sus razones porque no merece la pena. Los conceptos de “constitucionalidad” y “legalidad” han quedado fulminados con un gobierno corrupto hasta los calzones, cuyo sentido de la legalidad es como el de la honradez y uno que ha hecho mangas capirotes con el Tribunal Constitucional hasta el punto de convertirlo en una especie de consejillo político de gentes adictas. Nos dedicaremos mejor a los aspectos prácticos. Exactamente, ¿cómo piensa Rajoy impedir ese referéndum que la Generalitat está empeñada en celebrar y contra el que, en realidad, no tiene razones? ¿A qué medios recurrirá? Según la inteligencia más aguda del gobierno, no se considera conveniente la aplicación del artículo 155 CE. Sáenz de Santamaría pasa por ser esa inteli...

Fins a tres vegades han preguntat els mitjans de Madrid pel referèndum, aquest divendres, a la roda de premsa dels resultats semestrals de CaixaBank. I tots tres cops han obtingut la mateixa resposta evasiva: “El banc només es preocupa de donar bon servei i guanyar quota de mercat.” És a dir, ni tan sols una entitat bancària a la qual no convé que es desestabilitzi el marc institucional es decideix a significar-se pel que queda del règim del 1978, cada cop més autoritari en la seva decrepitud. D’aquí no se’n pot desprendre, en absolut, que al banc li faci la més mínima gràcia aquesta crisi institucional, ni tan sols que simpatitzi amb les aspiracions d’un catalanisme més o menys insurreccional. El que és significatiu és la distància pública que han pres la pràctica totalitat de les grans empreses catalanes, que ja no confien en un sistema polític incapaç de fer política. El fet és que, dins de Catalunya, a l’Estat espanyol li queden pocs aliats incondicionals que el legitimin democràti...

«Tallar el FLA és una amenaça absurda i contraproduent, i a la vegada, com més presta via FLA, menys força de negociació tindria l'Estat en cas que guanyi el “sí”» El govern espanyol comença a actuar amb desesperació davant el referèndum. La maniobra per entrar al Parlament i al Palau de la Generalitat en va ser la primera mostra, l’amenaça de tallar el FLA en va ser la segona, i ara intenten intimidar alts càrrecs del govern investigant-los per sedició. No ha arribat la tercera via, sinó una tornada als clàssics del franquisme. Posant el focus en el cas del FLA, és curiós veure com un instrument dissenyat per collar les autonomies i generar la sensació que Catalunya per si sola no pot anar pel món, es pot convertir en un dels majors autogols del govern Rajoy. Si durant anys ha estat una vergonya veure com països africans podien accedir als mercats de forma més fàcil que la Catalunya autonòmica, avui és una sort que el deute públic català sigui amb l’Estat i no amb els mercats fina...

Hem d’evidenciar les contradiccions de qui afirma que no anirà a votar al referèndum d’independència, però no insultar-lo i escridassar-lo. A mesura que l’1 d’octubre s’apropa molts es veuran obligats a mullar-se, hi haurà qui ho farà de forma parcial, continguda i amb recances a favor de la sobirania del poble català. D’altres es definiran a favor de la unitat del demos espanyol i en contra del referèndum. Alguns tindran uns arguments pobres i ritualitzats, tan buits com el suport a un referèndum d’independència del Sàhara Occidental, que fa 40 anys que esperen. Tot això pot indignar persones que aposten per la sobirania del poble català. Siguin persones a favor del sí o del no, però compromeses amb la sobirania de Catalunya. Hi ha ja un cert cansament en sentir excuses per anar en contra del referèndum que o bé amaguen que la unitat d’Espanya és quelcom innegociable i inqüestionable o bé són una defensa pobra i simplista de l’statu quo. La indignació ens pot portar a l’acció però no ...

Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats EN EL DISCURS de cara a l’exterior, el govern espanyol diu que la veritable democràcia no és poder votar sinó haver de complir la llei. Potser sí. Llavors, la gent que s’ho mira des de fora podria preguntar: quina llei? Perquè un lector de diari pot tenir la impressió que de lleis n’hi ha dues, la que figura que regeix per a tot l’Estat i la que alguns voldrien aplicar específicament a Catalunya. Algú que vegi que comprar urnes pot ser il·legal a Catalunya i perfectament legal a Andalusia pensarà que hi ha dues lleis. Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats. Si algú veu que les autoritats catalanes poden haver de respondre a...

"És prepotent i estúpid pensar-se que el món no s'adona que l'Estat espanyol és un estat en fallida democràtica" Aquesta setmana he tingut una conversa interessant i il·lustrativa. Dimecres a la tarda parlava amb una parella de francesos que s'allotgen en un hotel del meu poble, la Garriga. Ells -que van demostrar conèixer amb prou detall la situació política catalana- em van preguntar quants catalans són independentistes i què pot passar els propers dos mesos. Les preguntes justes en el moment adequat. Sense deixar-me endur pels desitjos i mirant de ser el màxim d'objectiva possible, els vaig fer un dibuix sobre la situació actual de confrontació amb l'Estat espanyol, de quantes persones -segons les enquestes- podrien arribar a votar sí a la independència de Catalunya, i sobre què significa per a nosaltres la reivindicació del dret de decidir i l'exercici del dret a l'autodeterminació. Al final de la conversa, la conclusió de la parella de frances...

«Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment» L’estat d’excepció, declarat o no, té com a objectiu normalitzar actuacions excepcionals i convertir-les en rutinàries. Hi ha coses que no es poden fer legalment, però que en un estat d’excepció passen a fer-se, bé emparant-se en una normativa nova i excepcional o bé emparant-se en el fet d’acomodar la població. Hi ha estats d’excepció que no requereixen ser declarats. Simplement, tu actues i, si la població et deixa anar més enllà dels límits permesos, ja està. Per tant, repassem, com si això fos un manual, algunes qüestions molt bàsiques, que trobareu ben explicades amb detall en aquest article de Pere Cardús. En primer lloc i sobretot: la llei no obliga ningú a declarar davant la policia. Si la policia, o la Guàrdia Civil, et crida a declarar, sota la figura que siga, dient que ets testimoni o que ets encausat, simpl...

Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre. Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom! L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum! La inscripció a la Diada del Sí és imprescindible per garantir l'èxit de la mobilització i assegurar que cap punt del centre de la capital quedi buit. Mostrarem d'aquesta manera que tot el país conflueix per votar i guanyar la República aquest 1 d'octubre! Inscripció

Si vols participar en una activitat senzilla, alegre i vistosa, afegeix-te a les caminades pel Sí. Tens dues opcions, i pots optar per totes dues: 1. A les de la plaça de Catalunya, els divendres a les set del vespre. 2. A les de l’Eixample, els dimarts, cada cop seguint un recorregut diferent. Per a aquestes caminades, posa atenció als comunicats, al Telegram i al Whatsapp  (uneix-te a un dels grups), que és on rebrem la informació del recorregut que es farà cada setmana. Gràcies per la teva col·laboració! Junts ho farem possible! Equip de Coordinació

Som a la recta final de l’etapa de ruptura amb l’estat espanyol que culminarà el 1-O amb la celebració del referèndum i amb la més que previsible victòria del SÍ a favor de la República catalana independent. Des de l’inici del procés hem viscut tants moments decisius, transcendents, històrics…que semblaria que ara ens reca adjectivar els que tenim més propers . Cal que en aquests 60 dies que tenim per endavant, i en els quals passarà tot , no siguem escassos amb els qualificatius ni que ens freni la reiteració. Per gaudir-ne en plenitud caldrà definir-los i adjectivar-los. Tanmateix cal tenir també ben clar que les dificultats i els riscos hi seran presents. Amagar-ho amb cofoismes eixorcs i eufòries inadequades seria suïcida. I el pas següent és afrontar-los de cara, sense cap mena de por. Som conscients que introduir l’element de la por -de base psicologista – en una reflexió política és sempre relliscós però considerem que almenys cal posar el tema sobre la taula i promoure’n la ref...

Aquesta és la qüestió. I vostè, què farà? El president Puigdemont ha respost aquesta setmana al diari francès Le Figaro la pregunta del milió. De fet, setmanes enrere ja havia respost exactament el mateix en una entrevista a l’italià La Reppublica. “Què farà si el Tribunal Constitucional l’inhabilita?”, li han preguntat els periodistes d’aquests dos rotatius. “La inhabilitació serà un acte polític. L’endemà vindré a treballar igual”, els va dir als italians. I ahir al rotatiu francès ho va repetir: “Si el Constitucional m’inhabilita, com pot fer, no acceptaré aquesta decisió. Només el Parlament em pot suspendre”, va dir. Ja és clar, doncs: Puigdemont desobeirà. I ara la qüestió és saber: i vostè, què farà? Perquè podria molt ben ser que tot plegat (i quan dic tot plegat em refereixo a l’èxit o al fracàs del procés) depengui de vostè i jo.I ara no es pensin pas que els parlo de desobediències heroiques, de sacrificis que els deixin sense patrimoni o que hàgim d’ingressar tots plegats a ...

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport. Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unioniste...

Fins i tot els mitjans més partidaris d’una via d’entesa es desesperen perquè tots els gestos del govern de l’Estat són amenaces S’atribueix a molta gent, però tant se val de qui sigui: l’expressió “ al amigo, el favor; al enemigo, la ley” és espanyolíssima. És la Constitució de facto que ens governa. En els millors moments del passat autonòmic Catalunya no ha aconseguit més del que legalment li tocava. Mai ni una engruna més, no fos cas que altres es queixessin. Als amics se’ls tractava molt millor, esclar. Però Catalunya no ha estat mai amiga. Quan ha fet gestos d’amistat, sempre s’han vist com gestos d’interès. Ja podien ser quixotescos i generosos els gestos catalans: sempre eren menystinguts. Ara ja no se’ns aplica la llei sinó les versions més forçades de la llei, o el que resulta de canvis legals (ves per on, uns canvis que sempre són possibles!) dissenyats expressament contra Catalunya, com la llei de seguretat nacional o la nova llei del Tribunal Constitucional. Divendres vam ...

Coincideixo totalment amb el doctor Enric Vila quan diu que la millor notícia de totes les enquestes que s’han publicat fins ara sobre el referèndum és l’augment del vot contrari a la independència, un fet que demostra de nou que els electors, pensin el que pensin, sempre acaben fent costat a les administracions que prenen decisions valentes. Encara que sembli paradoxal, Puigdemont i Junqueras l’encertaren de ple quan, a l’entrevista amb Sanchis, van prendre’s molt seriosament la possibilitat que la votació convocada pel Govern acabi amb una victòria del no, la qual cosa faria inevitable unes eleccions autonòmiques i un temps imposat de guaret per a l’independentisme. Com més es desvinculi el referèndum dels partits que l’impulsen (i de les seves misèries respectives) més s’empoderarà els ciutadans i la crida al vot també serà més efectiva. No és cap casualitat que la determinació del Govern hagi dut figures públiques contràries a l’independentisme com ara Eduard Punset a manifestar-se...

«Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo» L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls. I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn. Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'...