SFxI2017

«Estem, un cop més, davant de l’insult a la intel·ligència dels contribuents catalans, que provoca tanta satisfacció a les orelles espanyoles» Dues setmanes abans de que tingui lloc ja ens estan amenaçant amb la visita que el senyor Rajoy farà a Catalunya. Tant de rebombori per voler fer-nos veure que, encara que ve poc, ens estima a la seva manera. Tot plegat em recorda les vingudes paternalistes que, de tant en tant, feia en Franco per visitar “las provincias del nordeste”. Els llepes locals, unes setmanes abans, ja es desfeien en elogis tot explicant les excel·lències del seu amo, i de com ens estimava. Com ara, si fa no fa. D’entrada vindrà a dir-nos que no, no i no. Això ja ho sabíem. Perquè si, en un determinat moment, el senyor Rajoy tenia alguna feblesa o dubte, abans passarà per Madrid a curar-se-la. Per la seu del PP -que és on els hereus polítics del franquisme tenen el seu quarter general-. Però, sobretot, la visita està perfectament plantejada. Perquè un registrador de ...

Superat amb un èxit espectacular el 9-N i amb unes eleccions plebiscitàries com a possible proper objectiu, ara, el debat és la necessitat, o no, d'una llista única o unitària. Ja sé que la idea d'avançar les eleccions no té el consens de tots els partits polítics. Els partits del bloc unionista defensen que durant els dos propers anys el Parlament té molta feina per fer, i d'altra banda, Unió i Iniciativa, també. És curiós que els més ambigus siguin els menys partidaris de les plebiscitàries. Hi hauríem de reflexionar. Dit això, la veritat és que no acabo d'entendre com encara hi ha algú que es pensi que es pot fer una bona feina, o simplement feina, havent de torejar imposicions ministerials espanyoles com en el cas de l'educació; ofec econòmic planificat que no permet fer polítiques sostenibles o invertir en infraestructures urgents; o pagar el deute sanitari, àmpliament entès, per posar només alguns exemples escandalosos. Dit això, enfoquem-nos en la llista únic...

En tot aquest assumpte de Catalunya, partim d’una confusió enorme. És la següent: sempre que l’Estat o la classe política espanyola parlen deCatalunya, ens pensem que parlen amb Catalunya. I no. No és així. Partim d’un greu error de percepció: ells parlen entre ells de què fer amb Catalunya, de si conllevarnos, ignorar-nos, premiar-nos, estimar-nos, odiar-nos, comprar-nos, enganyar-nos, castellanitzar-nos, tornar-nos a estimar una miqueta i així anar fent. Però no parlen amb nosaltres. No és, per tant, que sigui un diàleg de sords. És senzillament un diàleg extern, un fenomen exogen, que té lloc fora de nosaltres però al qual reaccionem com si un raig de llum ens encegués, i en alguna esparsa ocasió ens il·luminés. Aquest seu diàleg, que des d’aquí ha estat sobretot un no-diàleg, ens ha mantingut entretinguts durant un parell de segles. Des d’Antoni de Capmany, hem cregut que parlàvem amb Espanya, ens hem enrabiat quan no ens feien cas, ens hem il·lusionat en algun moment que semblava ...

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

“Sense l'ajuda de la resta d'Espanya, la batalla contra la secessió està perduda”, s'exclamen, amb un punt de dramatització, els unionistes de Societat Civil Catalana. Dit d'una altra manera, l'espanyolisme reconeix que la seva derrota interna és rotunda i definitiva i, per tant, el projecte d'una Catalunya espanyola ha passat a dependre, fonamentalment, de l'assistència exterior de l'Estat. Però, més enllà d'aquesta constatació, el fet és que les estructures de poder de Madrid no disposen d'una estratègia reconeixible pel que fa al dossier català. Fins ara creien no necessitar-la perquè confiaven en la capacitat coactiva de l'Estat, però aquest 9-N han descobert que la Generalitat no només té la màxima legitimitat entre la societat catalana, sinó que, a més, té al seu abast prou eines per permetre's el luxe de desobeir una prohibició frontal. És més, el govern català ha estat capaç de mobilitzar cent mil unionistes que han anat a votar, ...

"El país ha demostrat que comença a estar madur per plantejar-se empreses potents i mirar lluny" Una setmana després del 9-N, l’Estat espanyol és menys Estat, el govern central és menys govern, la llei és menys llei i el PP és menys PP. Si entenem com Estat “l’organització política sobirana de dominació territorial” ( Hermann Heller ) o “l’àmbit d’aplicació del dret” ( Hans Kelsen ) és evident que durant el 9-N l’Estat va ser més invisible que mai a Catalunya. Des que Espanya es defineix com un Estat social i democràtic de dret (Constitució de 1978), cap territori havia tingut la força, l’empenta i l’agosarament suficient per desoir una ordre política provinent del govern de torn (en aquest cas, de l’executiu de Mariano Rajoy) disfressada de legitimitat jurídica gràcies als pronunciaments entusiastes del Tribunal Constitucional. Ningú, ni els tantes vegades admirats bascos, havia tingut el valor de plantar cara jurídicament, socialment i políticament a una actitud tancada i r...