SFxI2017

No es pot negar la imaginació del règim del 78 a l'hora d'amenaçar els catalans amb tota mena de malediccions en cas que qüestionin l'autoritat de Madrid. Des de gihadistes passejant-se per Barcelona com si fossin a cal sogre fins a multinacionals desmantellant a corre-cuita enormes plantes de producció. El ministre García-Margallo va augurar un estat català vagant per l'espai sideral i, ahir mateix, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría dibuixava un futur miserable per als pensionistes catalans. Tot això amb el Barça jugant-se la Lliga Catalana contra el Sant Andreu i els catalans ficant-se per l'orella les ampolles de cava del Penedès rere una tanca com la que ells han muntat a Melilla... Només hi ha una maledicció amb la qual no amenacen mai: ni se'ls acudeix predir que els partits unionistes guanyaran les eleccions. De fet, vist des de Madrid, el panorama és desolador. A Catalunya, el PP està a punt d'entrar en la marginalitat política i hi ha enquestes ...

No és al barri, però no cau lluny. Com anar-hi

Hi ha arguments que només sentir-los fan que una alarma soni dintre meu. És com quan un sent una nota dissonant, que desafina profundament i que, per tal motiu, la captes encara que no vulguis, encara que no estiguis plenament atent al que s’està dient. Em refereixo a la poca credibilitat argumental o d’actuació que, segons alguns, tenen els “nous independentistes”. Sí, ja sé que en aquestes últimes setmanes s’han dit moltes coses poc afortunades per part de tuitaires i opinadors de diferents sensibilitats dins del món polític i social implicat en el procés català. Tothom hi ha dit la seva i l’ambient de tensió i la mateixa dinàmica de la negociació han ajudat a fer que es diguin coses no gaire meditades. És millor no donar voltes a moltes de les coses que s’han expressat i intentar mirar cap endavant de manera intel·ligent i constructiva. Però la referència a la frase “què ens han de venir a explicar aquests independentistes d’última hora!” crec que mereix una reflexió, perquè és un a...

Arran de l'acord del 14 de gener entre el president de la Generalitat de Catalunya i el líder del primer partit de l'oposició, amb la presència de l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència, el Secretariat Nacional de l'Assemblea expressa que: Amb l'acord que han assolit el president de la Generalitat i el cap de l'oposició tenim una data per al referèndum definitiu: les eleccions. El 27 de setembre s'ha convertit en el nou horitzó en el qual hem d'abocar els nostres esforços per garantir-ne el caràcter constituent i, des de l'Assemblea, hem treballat per fer possible aquest acord que ens porti a culminar el nostre procés polític amb èxit. Cal dir que aquest no és l'acord que demanava l'Assemblea, ni pel que fa al calendari, ni en la forma, ni tampoc mostra un full de ruta perfectament travat i tancat, però ara ens toca guanyar les eleccions de la independència. I per això des de l'...

Per què dimecres sí que va ser possible el pacte i no abans? No ho sé, suposo que els acords entre polítics que tenen un mateix objectiu però recorreguts diferents i organitzacions amb interessos no coincidents necessiten una maduració. I ahir va ser possible. També cal dir que havia arribat el límit de temps d’ensenyar les discrepàncies en públic. Els ciutadans ja ens ho miràvem amb una certa angúnia i també enuig. En què ha cedit Òmnium en aquestes negociacions? Hem cedit en una cosa important: la data. Havíem insistit molt en el fet que les eleccions amb caràcter plebiscitari havien de fer-se abans de les eleccions municipals. En això ens havíem posat bastant ferms, però, al final, sempre hem dit que, més que el mecanisme concret de com es faria i quan es faria, l’important és que això es fes d’acord. Però han cedit per la unitat o han cedit perquè els han convençut? Una mica les dues coses. Però és bo que hi hagi un acord i tinguem el calendari fixat. Permet organitzar-nos i trebal...

Hi ha acord.... Durant aquestes darreres setmanes, hem treballat molt perquè els polítics arribessin a una fórmula d'acord que pogués acabar amb aquest maleït impàs que amenaçava el propi procés d'independència. Durant les darreres setmanes, els independentistes hem estat convivint amb una estranya barreja de sensacions. Hem anat passant els dies entre la perplexitat, la decepció, la tristesa, la indignació, la impotència... Hi ha acord... La primera sensació que vaig tenir ahir escoltant el president Mas va ser una sensació agre-dolça. Volíem l'acord. Era imprescindible perquè la unitat d'acció de l'indendentisme començava a esquerdar-se per diferents bandes. Hem arribat fins aquí gràcies a la unitat d'acció. El que ha diferenciat el moviment independentista dels darrers anys en relació al de dècades anteriors és que ha sabut trobar la fórmula que ens ha permès la gran unitat, profundament transversal, a l'entorn d'un sol objectiu. Aquest valor l'he...

De la compareixença d'ahir del president Mas, a banda de felicitar-me'n per tots i cadascun dels acords (no en tinguin cap dubte que són d'una gran transcendència), em quedo sobretot amb les primeres frases de la seva intervenció. “En primer lloc, els demano disculpes perquè aquestes darreres setmanes no han estat les millors”, va dir ahir el president. Si els he de ser sincer, si Mas no arriba a fer aquest reconeixement de tot plegat, de tot l'espectacle innecessari d'aquests darrers dies, segurament tot el que hagués dit al darrera molts ho haguéssim posat en quarantena. Ens haguéssim estat preguntant, just acabada la compareixença de Mas i de Junqueras, fins quan s'aguantaria tot plegat. Les disculpes fan creïble l'acord. Em quedo amb les disculpes que ahir va demanar Mas i amb les disculpes que just després va demanar també Oriol Junqueras pel que ha passat aquests darrers dies. I em quedo sobretot en què, a banda de les disculpes, el mateix president va...