SFxI2017

L’AMENAÇA és un recurs interessant, eficient, molt utilitzat, més vell que l’anar a peu, però que té conseqüències. També per a l’amenaçador, no només per a l’amenaçat. Duran i Lleida ha dit que si es fa una DUI “no només ens passaran per la pedra, sinó que ens trituraran” . Ho diu una persona que fa anys que s’esforça per tenir bones relacions amb aquest Estat que tant l’espanta, sap de què parla. Em sembla un avís útil, una informació rellevant, la idea que l’estat espanyol voldrà passar per la pedra i triturar Catalunya si fa un pas decisiu cap a la independència. I d’altra banda no cal ser gaire perspicaç, ni ser Duran, per deduir-ho. Ja ha donat pistes. Per tant, trobo que el sobiranisme ha de tenir en compte aquest factor d’altíssim risc: és un camí que si no surt bé pot tenir conseqüències terribles per part d’un estat amenaçador, que ja avisa que no tindrà contemplacions. Però insisteixo: l’opció de l’amenaça compromet l’amenaçador. L’aparta de la via de la seducció, és una jug...

Fa molts mesos que no us parlo de la senyora Pérez. Ha estat un error imperdonable no haver-la fet sortir en aquestes pàgines durant els darrers temps. Us en recordeu de la senyora Pérez? Era una votant de CiU poc ideològica, que sempre donava la mateixa raó de la seva elecció: “perquè defensen el que és nostre, a casa i a Madrid”. El novembre del 2012, vaig escriure això sobre ella: “Entre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les explicacions sobre l’espoli fiscal (que li fa el seu fill mitjà), els comentaris ofensius que rep d’alguns parents extremenys durant les vacances d’estiu i el soroll infame de la caverna madrilenya, aquesta bona dona s’ha convertit en independentista com qui es menja una poma, amb naturalitat”. La confessió de Pujol de fa un any va deixar la senyora Pérez garratibada, el disgust va ser enorme, però la barreja de ràbia i desconcert no la va deprimir ni la va aturar. Amb alegria, va anar a la manifestació de la V del darrer Onze de Setembre...

Llegeixo al diari unes declaracions de Pedro Sánchez. “No pot ser que una meitat de la ciutadania imposi la seva identitat a l’altra meitat”. No m’agrada l’expressió, perquè no crec que es tracti d’imposar identitats, sinó d’arbitrar solucions polítiques. Però posem que anés d’identitats. Si no ha de ser possible que una meitat imposi la seva identitat a l’altra, tampoc ha de ser possible a la inversa. Si no pot ser que la meitat de la ciutadania imposi la identitat catalana a l’altra meitat, tampoc ha de ser possible que una meitat de la ciutadania imposi la identitat espanyola a l’altra meitat que no la vol tenir. Però per a Sánchez hi ha una meitat que té dret a fer-ho i una altra que no. I ni tan sols sabem si estem parlant de meitats o de majories i minories. De la mateixa manera, he sentit dir: la independència no es pot imposar només amb un cinquanta per cent dels vots a favor. Doncs encara menys es pot impedir amb només un trenta per cent dels vots en contra. Hi ha dues opcions...

Per aconseguir un estat s’ha de saber pensar i actuar amb sentit d’estat . Cal distingir clarament entre l’objectiu principal i els secundaris, calcular bé les possibilitats i riscos de cada decisió, establir consensos interns que optimitzin les fortaleses pròpies, evitar qualsevol gran error estratègic, encertar en la gestió del temps i fer una bona política de comunicació. Centrem-nos en aquests dos últims aspectes. La gestió del temps . Aquest element és fonamental. Cal fer les coses bé i després fer-les ràpid. No a l’inrevés. La principal tasca dels partits, ciutadans i organitzacions independentistes és actualment guanyar les eleccions del 27-S . Tanmateix, en cas de victòria electoral, qualsevol càlcul sobre el temps que ha de transcórrer entre aquesta data i la proclamació de la independència resulta avui bastant arbitrari. No es pot establir de manera voluntarista. En un procés com l’actual, la realitat és sempre més complexa en l’espai i més incerta en el temps que qualsevol p...

Quan parlem de la caverna mediàtica ens referim al mite de la caverna del filòsof grec Plató. El mite de la caverna explica la història d’uns homes que vivien en una cova, il·luminada per una foguera, de manera que només podien veure davant seu les ombres projectades per la llum de la foguera. Els homes pensaven que aquestes ombres eren la “realitat”, perquè mai no s’havien imaginat que podien sortir a l’exterior de la caverna i comprovar que les ombres només són projeccions dels objectes reals. Però si un dels homes aconseguís sortir i tornés a entrar per convèncer els altres que fessin el mateix, els altres se’n riurien, li dirien que ha perdut el seny i intentarien quedar-se sempre dins de la caverna, on se senten segurs amb la seva interpretació de la realitat. Quan ens referim a alguns mitjans de comunicació amb seu a Madrid com a “la caverna mediàtica” (terme inicialment atribuït a la premsa esportiva, però que s’ha estès a mitjans d’altres tipus d’informació) ho fem per evidenci...

Benvolgut senyor: el 1716, un avantpassat seu, Felipe V, va abolir d'un cop de ploma els drets i les llibertats catalanes després d'haver sotmès Barcelona mitjançant una conquesta militar. Tres-cents anys després el destí vol que vingui vostè a impedir que els recuperin. Acaba d'etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit a les urnes (no pas com vostè), el contingut essencial del qual consisteix a recordar la necessitat de respectar el principi de supremacia de la llei, sense el qual no és possible la societat civilitzada. Amb quina autoritat ho diu a un president que, com ell mateix ha assenyalat en una entrevista posterior, no s'ha saltat mai la llei? Contestem aquesta enutjosa pregunta. La seva autoritat personal en la matèria que, en qualitat de republicà, aquest bloc no reconeix, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d'un militar sediciós, un delinqüent perjur que es va rebel·lar contra el seu govern i vostè no ha tingut el coratg...

«Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana» El secretari d’estat de relacions amb les Corts ha manifestat el seu desig que, pensant en el futur govern de la Generalitat, aquest estigui integrat per partits que “s’ocupin d’allò que importa”. La frase no figurarà, precisament, en els annals de la innovació discursiva ni ideològica, atès que no és altra cosa que la cançó de l’enfadós de sempre, habitualment cantada en el format “les coses importants” o, encara, “les coses que realment interessen a la gent!”. Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana. Figura que això no importa, que un parell de milions de persones al carrer o votant no tenen importància i, segons ells, qualsevol cosa pot arribar a la categoria d’important, excepció feta, precisament, de la independènci...