SFxI2017

«Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no» Sempre he opinat que el debat és una mena de llevat que ajuda l’independentisme a créixer. I ho continuo pensant. Quan ho dic, normalment penso en el debat sobre com serà la Catalunya independent i com es poden millorar tantes coses que demanen una actuació ràpida i sobirana. Crec que aquesta mena de debats són enriquidors i acosten la idea d’estat lliure a la gent, el fan palpable i real. En canvi, hi ha debats que s’han de fer amb més mesura i càlcul. Per exemple, els debats tècnico-polítics propis del ‘processisme’. Perquè tant processisme és estirar per aquí com estirar per allà i acabar tots plegats encallats en un com que deixa enrere el què i el per què. Aquesta classe de debats dels més addictes al procés, ple de retrets i de desconfiances, refreda i allunya la gent. És un debat que s’ha de poder fer, però no se’n pot a...

PSOE, 85 diputats. Podem, 71 diputats. ERC, 9 diputats. CDC, 8 diputats. PNB, 5 diputats. Total: 178 diputats. Dos per sobre de la majoria absoluta del Congrés. Si ho volgués –i si hagués volgut al gener–, Pedro Sánchez seria president del govern espanyol abans que es compleixi el termini la nit de la castanyada. Si vol, Mariano Rajoy pot anar-se'n “a la paperera de la història”, com diria un cupaire. Només ha de ser fidel a la història del seu partit i acceptar el dret a l'autodeterminació de les nacions que conformen Espanya. Fixi-s'hi, senyor Sánchez. No cal que vostè es faci independentista català. Només ha de trencar amb 200 anys d'inèrcia i acceptar la sobirania de Catalunya. Acceptar que Catalunya és una nació. Així de fàcil. A més, si resulta que això de la independència s'està desinflant, no està convençut que si acceptés un referèndum guanyaria el no? Si Sánchez es comportés com Cameron, no només jubilaria Rajoy, no només frenaria Podem, sinó que el paper ...

Cinquena manifestació consecutiva de proporcions incomparables de l’independentisme català. Diumenge, la Diada va tornar a aglutinar centenars de milers de persones en les cinc capitals d’una concentració múltiple i simultània en un clam clar i català a favor de la independència de Catalunya. Un moviment cívic, democràtic, festiu, transversal i intergeneracional que no té cap comparador a escala europea. No hi ha altra causa que sostingui tants anys seguits abocar milers de persones al carrer que s’apunten a una manifestació, compren una samarreta, es desplacen organitzadament i no registren ni un sol acte vandàlic. Un moviment que té majoria al carrer i majoria al Parlament i ahir brandava un punt de color groc amb un doble sentit: estem a punt (pel que vingui, per la construcció de la república, per fer-ho possible) i ho tenim a tocar (la consecució d’una instrument, la independència, per construir un país millor). I, agraint la tasca ingent i els discursos abrandats dels presidents ...

«L'estat espanyol ara mateix és un fre a la nostra recuperació econòmica i a la sortida de la crisi» L'economia catalana i l'espanyola tenen dinàmiques semblants. Com totes les economies que es troben molt relacionades. Però cada cop l'economia catalana depèn menys de l'economia espanyola i més de la seva dinàmica interna i de les exportacions. També, respecte a l'economia espanyola, Catalunya té dinàmiques més intenses amb regions més exportadores com Aragó o el País Valencià. Aquestes regions també difereixen econòmicament del conjunt de l'estat. Que l'economia catalana té la seva dinàmica pròpia i que les institucions homogeneïtzadores de l'Estat li van a la contra ja es coneix de fa temps. Els sindicats sempre han parlat del mercat laboral català i del marc de relacions laborals català com un ens separat de les relacions laborals a nivell de l'Estat. Però per molts esforços que es facin per arribar a acords laborals a nivell català, la legisl...

"El RUI agrada molt als independentistes, però al Govern li cal un pla B. Una alternativa que es diu eleccions constituents" Aquesta és un pregunta que si t’has passat cinc anys suant de valent a carrer cada 11 de setembre potser t’has fet més d’una vegada. I encara que sembli mentida és un pregunta molt pertinent que no té una resposta tan evident. Després d’una nova demostració de força del suport popular al sobiranisme, el president Puigdemont ha assegurat que l’estiu del 2017 tindrem o referèndum amb garanties o eleccions constituents. En altres paraules, el procés, per fi, arribarà al final. Per què ha tardat tant, doncs? Podríem dir que la guspira que el va encendre el 2010 no va generar la brasa suficient a nivell polític fins les eleccions del 27S del 2015. Abans d’aquesta data el Parlament de Catalunya, senzillament, no tenia un majoria independentista. Per molt que Artur Mas es cregués la causa no va ser fins que la coalició de Junts pel Sí va concórrer als comicis ...

La democràcia és el poder del poble. Quin poder i quin poble? El poder del poble no és només el d'escollir els seus governants i representants, és també el de trencar amb les jerarquies instituïdes, especialment les foranes i imposades. Albert Ogien i Sandra Laugier, en l'assaig Per què desobeir en democràcia?, ho analitzen des d'una perspectiva de desobediència civil i en donen una justificació moral i política afirmant que la desobediència civil no és una amenaça per a la democràcia sinó que constitueix la seva vitalitat. La desobediència civil és una forma d'acció que consisteix a refusar de manera no violenta, col·lectiva i pública complir una obligació legal o reglamentària perquè viola un “principi superior”. La desobediència civil és una estratègia, com ho és, per l'Estat, l'estratègia de la por. La referència a conceptes d'estratègia té ressonàncies bèl·liques. Hem d'assumir, metafòricament, que estem en guerra. L'Estat espanyol sap que no po...

Estic convençut, Muriel, que ahir ho vas veure. Ho hem tornat a fer. Ni cansament ni hòsties, amb perdó de l'expressió. Tu ja n'estaves convençuda, i me'n parlaves cada cop que coincidíem esmorzant al bar Campeón de Barcelona, al xamfrà del carrer on hi ha la seu d'El Punt Avui i d'Òmnium Cultural; tenies raó, ho hem tornat a fer i ja som al punt d'inflexió que et veies a venir. Perquè la diada d'ahir (es-pec-ta-cu-lar) no va ser una diada més, va ser un punt d'inflexió del que ha de passar a partir d'ara. Un punt i a part, com diem al títol del diari d'avui. N'estaries orgullosa, Muriel, del convenciment que es respirava ahir al carrer. Estaries orgullosa de la gent, que per tu era el més important, i estaries orgullosa no només del president de la teva entitat, d'Òmnium, i del president de l'ANC, sinó que estaries orgullosa del govern del teu país, que ahir va sortir en ple al carrer i que té un president que es mulla i no té pèls a...