SFxI2017

L’ESTAT MODERN és moltes coses. També un prestador de serveis. Ser ciutadà d’un estat representa una mena de contracte en què tu pagues els teus impostos i reps a canvi una sèrie de serveis bàsics en sanitat, educació, transports, seguretat... Una de les raons del moviment independentista és que hi ha molts catalans que creuen que el seu contracte amb l’Estat és un mal contracte, que els perjudica. Per tant, negada tota possibilitat de renegociar-lo, en reclamarien la rescissió: no consideren proporcionat el que aporten i el que se’ls torna. Des que ha començat el Procés, molts d’aquests ciutadans tenen la sensació afegida que a hores d’ara l’Estat ni tan sols compleix aquell contracte desavantatjós. Que en termes d’inversions (aturades, alentides o desnaturalitzades), de serveis i també de coses tan greus com la seguretat, l’Estat ha optat per no complir el seu propi contracte amb els ciutadans catalans. Les pegues a la convocatòria de 500 places de mossos d’esquadra alimenten la sens...

Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què? “Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats l’espectacle de la seva mediocritat insoluble” Joan Fuster Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona pa...

Viure a Madrid i ser independentista no és del tot còmode. Si no fos per internet, els mitjans i les informacions que només es podrien consumir serien del tot esbiaixades. És per això que Carles Torres ha fet un recull de tot el que sent i es diu a la capital del Reino de España sobre el procés. 25 "veritats com a punys", com ell mateix anomena". ( directe.cat ) 1 – Como España es una democracia consolidada no reconocerá nunca el derecho de los catalanes a votar sobre su futuro. 2 – La democracia española es homologable a la británica, pero el caso de Escocia es totalmente diferente al de Cataluña. 3 – Los catalanes sufrimos a una clase dirigente corrupta, y nuestra única garantía de no caer en sus manos es mantenernos dentro de España. 4 – Los políticos soberanistas sólo defienden los intereses de los soberanistas, mientras que los políticos unionistas defienden los de todos los catalanes. 5 – Los partidos mayoritarios en Cataluña no representan a la mayoríade los catal...

«Al setembre la cadena d'esdeveniments serà tan elèctrica que l'estat no tindrà capacitat de reaccionar sense provocar un final immediat contrari als seus interessos» Hi ha gent que fa dies que es dedica a dir que l’estat tindrà una reacció furibunda contra el referèndum, que actuarà amb una resolució i una duresa enormes i que el procés morirà abans d’arribar al primer d’octubre. A mi em sembla que és una profecia agosarada que té molt poca base fàctica. Entenc que els nervis puguen dur algú a pensar en hipòtesis extremes. I entenc molt millor encara que alguns dels qui no volen el referèndum exageren l’amenaça simplement per veure si ens hi repensem, espantats. Però a mi tot plegat em semblen elucubracions molt voluntaristes. Oimés si com a argument final només ens diuen que l’estat no pot restar plegat de braços. Que l’estat no voldria restar plegat de braços és segur. Però en política una cosa és voler i una altra de ben diferent poder. Tenim, de fet, l’experiència del 9-N....

Si Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat? Empar Moliner, escriptora Si hi ha qüestions que el Parlament de Catalunya no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures), té pàgines restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu. Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catal...

Des de l’ANC i la Confederació Sobiranista dels PPCC es proposa aquest manifest per acompanyar la Flama del Canigó 2017, per ser llegit en l’encesa de fogueres. MISSATGE DE SANT JOAN 2017 Estimats connacionals, Del Canigó ens arriba com cada any la Flama per encendre les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d’Andorra, de l’Alguer. Aquesta Flama ens uneix amb tots els pobles europeus: des de fa mil•lennis festegem com ells la nit de sant Joan amb tradicions i costums pagans i cristianitzats. Però als anys seixanta del segle passat catalans del Nord van donar un sentit nou a l’antiga festa: per sempre més l’han catalanitzada. Arrelada al Canigó, la Flama hi poua la seva força espiritual i patriòtica. A l’empara de les Constitucions de Pau i Treva del segle XI testimonia la voluntat pacificant del nostre poble. El 1966 patriotes nord-catalans van franquejar amb la Flama la frontera francoespanyola imposada: van esborrar simbòlicament tres-cents anys d’ocupació, de mutilació del...

"El govern espanyol es pot passar la Constitució per l’arc de triomf, perquè és seva. I el Tribunal Constitucional, que també és seu, que no es fiqui allà on no el demanen" El mateix dia, la mateixa Constitució i dues interpretacions que no encaixen i que revelen la gran mentida sobre la qual s’ha plantejat el joc. Per una banda, el míssil del Tribunal Constitucional que apunta a la línia de flotació de l’estratègia internacional del govern català: ja se’n poden anar oblidant de la seva Conselleria d’Afers Exteriors i no cal ni que es molestin a canviar-ne el nom. Un míssil calculat, amb la dosi justa d’explosius: s’intueix, podria ser, que el TC no té massa ganes de convertir-se en una mena de “comando suïcida” que fa la feina bruta del govern espanyol. Per l’altra, el mateix govern espanyol, el que porta la bandera de la Constitució, l’Estat de Dret i l’Imperi de la Llei (tot en majúscules, que sembla més seriós), té la barra d’afirmar que no pensa fer cas de la sentència d...