SFxI2017

El terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat. Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, h...

Avui és un d'aquests dies en què cal demanar tranquil·litat i que la gent, abans de dir res, s'ho pensi tres segons o tres minuts. Que respiri profundament si ho necessita. Però, sobretot, que no perdi les esperances ni punxi la pilota. El procés no està mort després de les votacions d'ahir de la CUP. L'acord sembla més lluny, cert, però tampoc és una quimera. Ara no hem de perdre els nervis. S'ha de continuar confiant en la cintura de les formacions independentistes, que l'últim que volen és decebre la ciutadania. I si finalment s'han de convocar eleccions, al març caldrà tornar a les urnes amb el cap ben alt i dir que potser s'ha perdut una batalla però no la guerra. El procés és fort i no hi ha marxa enrere. Font: elPuntAvui.cat

La Generalitat està actualment gairebé sense autonomia financera, després de la seva suspensió de facto per les mesures preses pel govern espanyol. La situació és greu. Això ha estat possible perquè la major part dels ingressos de la Generalitat depenen d’una manera o altra de la voluntat del govern estatal. ¿D’on provenen aquests recursos que ens han de transferir des de Madrid? On s’originen? Doncs òbviament s’originen a Catalunya i provenen dels impostos que paguem els catalans. No ens donen res que prèviament no hàgim pagat. Una part important tenen l’origen en els recursos generats a Catalunya pels grans impostos: el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos sobre consums específics van a parar a la Generalitat. Aquests recursos sols ja representen el 63% dels seus ingressos no financers d’acord amb el pressupost del 2015. Ara bé, com que qui gestiona aquests tributs és el govern espanyol a través de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, és aquest qui li ha de ...

La Transició va ser una operació d’estat, organitzada conjuntament amb els EUA, per evitar que la societat decidís lliurement i per fer que el poder seguís sota control. Llavors es va fer amb acords als despatxos i amb la pistola de l’exèrcit sobre la taula; els partits, un cop legalitzats, van signar el que els van oferir. Ara està en curs una altra operació semblant, però les pistoles i els tancs d’ahir són avui els mitjans de comunicació. Primer es va sondejar la possibilitat d’un govern de coalició dels “dos grans partits”. La resposta a això va ser, després que s’apartés Zapatero, que Felipe González reprengués el control i la tutela per forjar l’acord. Era una resposta a la defensiva i tan evident que no va tenir gaire recorregut; la població no s’ho empassaria, encara que sempre serà una possibilitat a tenir en compte. Els amos del casino van fer el següent pas: calia deixar que s’incorporessin al joc polític un parell de convidats. Brisca, tuti o mus, el que compta és conservar...

Sona estrany, oi? Perquè és fals: a Madrid no hi ha cap procés independentista. Però sí tenen fuga d'empreses. I molta més que a Catalunya on sí que hi ha aquest procés. Entre el 2011 i el 2014 (els pitjors anys de la crisi i els de creixement del procés) van marxar de Catalunya 2.650 empreses. Però és que de Madrid en van marxar 4.102, temeroses, m'imagino, de la deriva independentista propiciada per la rupturista Esperanza Aguirre, que era qui governava durant aquest període. Només el 2014 (l'any del 9N), 987 empreses establertes a Catalunya van canviar de seu fiscal. Però van fer el mateix 1.388 companyies amb seu fins aleshores a Madrid. Amb una diferència: aquestes 987 empreses representaven un 0,38% de les empreses catalanes mentre que les 1.388 de Madrid representaven el 0,6%, és a dir, quasi el doble. Davant d'això algú pot pensar que són dades que acaben el 2014 i que ha estat aquest 2015 (amb el trascendental 27S pel mig) quan s'ha notat aquesta hipotètica...

El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d'anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se'n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d'alguns casos de masoquisme mòrbid, que una dona maltractada hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, el poder i un sistema metabòlic abusiu van substituir, si és que mai va existir, l'amor. Amb aquestes visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada. Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l'altra. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb...

Començo a estar tip de la cantarella que les empreses marxen de Catalunya i que les inversions s’aturen. Tot per culpa, evidentment, del sobiranisme. Des del 2012 que es va repetint sense que les dades ho acompanyin, però és lògic que hi insisteixin: els rumors fan molta feina quan es pretén introduir una idea, sobretot si és falsa. ¿S’ha observat aquests últims anys una disminució de la inversió estrangera i de l’interès dels inversors per Catalunya? En absolut. ¿S’ha detectat una fugida d’empreses superior a l’habitual abans de l’eclosió sobiranista? Tampoc. ¿No s’ha produït cap canvi, doncs? Sí, algun n’hi ha hagut. Hem patit, per exemple, que destacats membres del govern central insinuïn a inversors que els aniria millor instal·lant-se fora de Catalunya. Hem rebut travetes de cert personal d’ambaixades i d’oficines de l’ICEX a la nostra tasca de suport a les empreses catalanes que s’internacionalitzen i de captació d’inversions (també cal dir que n’hi ha molts que actuen amb profe...

Aquesta operació de xantatge prepotent i barroer del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i la maniobra sostinguda d'ofegament econòmic contra la ciutadania catalana és la prova definitiva que la Catalunya autònoma és morta. Morta i a punt de rebre sepultura en la fossa comuna de la història. La intervenció dels comptes, que són el nervi de qualsevol acció pública, és el desmantellament sense contemplacions d'un règim d'autogovern que aquest país ha tingut durant trenta-cinc anys i que, avui, amb tota la cruesa s'està comprovant que formava part del gran engany sobre el qual es va apuntalar la transiciógattopardiana espanyola d'aparentar canviar-ho tot perquè tot continués igual. Es va fer creure (i molts s'ho van creure, incauts o resignats) que Catalunya tenia autogovern quan en realitat únicament disposava d'una delegació de funcions depenent de la concessió d'una gràcia discrecional de Madrid. Avui l'ordeno y mando ha deixat les finances de l'...

En els últims quatre anys un nombre molt gran de ciutadans de Catalunya, fins a arribar potser a la majoria, s’han convençut que Espanya no és ni serà l’estat que els catalans necessiten per defensar els seus interessos, el seu benestar i la seva identitat. La major part d’aquests ciutadans creien fins fa un temps que Espanya no era aquest estat, en aquell moment, però que ho podia arribar a ser, després d’algunes reformes profundes. Ara s’han convençut que no ho serà perquè no ho vol ser. Doncs bé, d’aquests ciutadans no en conec ni un que s’ho hagi repensat. Que fa sis mesos cregués que la independència era una necessitat o una solució i que ho hagi deixat de creure. Entre altres coses perquè en aquest període el govern espanyol ha actuat més aviat per convèncer que no vol ser l’estat dels catalans que no pas per convèncer que ho podria arribar a ser. Per tant, avui conec independentistes desinflats, decebuts, emprenyats, crítics... Que no veuen clar el que s’està fent o que estan mo...

Xavier Domènech, el candidat d’En Comú Podem, li va dir al Bassas aquestes paraules, quan ell li va preguntar què havia votat el 9-N: “No vaig votar per un tema administratiu. Hauria votat sí-sí. No sóc independentista però crec que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà”. No intentem endevinar la causa administrativa -potser tenia el carnet caducat- i diguem-li que no ser independentista, com ell, és la cosa més normal del món, de la mateixa manera que el que és normal és no ser feminista, no ser gay friendly, no ser animalista, no ser partidari del quilòmetre zero. Quan hem de reivindicar la independència, el feminisme, el gayfriendlyisme, l’animalisme o el quilometrisme zero, vol dir que les coses no són normals. En un planeta on no torturessin el Toro de la Vega no caldria que hi hagués animalistes, i n’hi hauria prou amb els amants dels animals. En un planeta on l’Estat Islàmic no violés nenes ni tragués sang a les velles per als seus soldats, no caldria se...

Sabíem que passaria. Sabíem que el primer atac contundent de l'Estat espanyol contra el procés d'independència es produiria a través de les finances de la Generalitat. Les "condicions especials" que el govern de l'Estat imposa per prestar diners del fons de liquidat autonòmic (FLA) suposen, tal com ja s'ha manifestat des de diversos àmbits polítics i econòmics, una intervenció en tota línia de les finances de la Generalitat. Per si no n'hi havia prou, el ministre Montoro hi ha posat encara més condicions: la Generalitat no rebrà els diners de l'FLA fins que no "compleixi" les noves condicions imposades divendres passat des del Consell de ministres espanyol. Fins aquí res que no poguéssim esperar. Ara bé, aquest cop tan dur per a l'escassa autonomia catalana ens agafa encara sense govern. Mentre l'Estat espanyol actua tal com era de preveure, als catalans ens agafa en una, cada vegada més preocupant, situació d'inestabilitat políti...

La cosa va així. Catalunya, els ciutadans, tenim un dèficit fiscal crònic. És a dir, paguem més impostos que el que rebem en forma de serveis. Quan va arribar la crisi i Brussel·les va ordenar limitar l'endeutament de les administracions, el govern espanyol el va centrifugar. És a dir, va obligar a retallar despeses a les comunitats, les que paguen l'estat del benestar, i Madrid es va quedar la major part de la capacitat d'endeutament. Total, que la Generalitat, mal finançada, va deixar de tenir accés als mercats per demanar diners. I aleshores, tot i que amb els impostos dels seus administrats la Generalitat –insisteixo: qui paga escoles i hospitals– no ho necessitaria, el govern espanyol va dir que ja ens deixava... els nostres propis diners. Ens els deixava. Perquè se'ls hi han de tornar. I la major part amb interessos. I va dir que ens els deixava, amb un instrument que es va dir FLA, sempre que es destinessin a partides finalistes. Però ara, a més, el govern espany...

Per tal de fer-nos entendre, els ‘indepes’ hem comparat fins a l’extenuació la relació Catalunya-Espanya amb un matrimoni fallit, que ja només se sustenta en termes de domini i abús diguem-ne patriarcal. Podríem ser més moderns i referir-nos a una parella, però el detall dels papers és important: en cas de separació, no n’hi ha prou que una faci un cop de porta i s’endugui les maletes: hi ha un contracte pel mig que cal invalidar, molta paperassa per signar i, total, que pot passar que el cònjuge que no s’hi avé no vulgui comparèixer mai a la cita amb l’advocat. Però com que som moderns, ara sí, tots entenem que el fet que un hom no vulgui el divorci no és cap raó per a evitar-lo. Més o menys és això, repetit cent milions de vegades. Un símil tan senzill, que simplement va de drets entre iguals, als ‘indepes’ ens costa d’entendre que no s’entengui. I ara que ens han suspès l’autonomia, com que ens considerem iguals amb qui ens l’ha suspesa, ens veiem metafòricament lligades en una cadi...

Dies de fressa i soroll, de dubtes i incerteses, de nervis i especulacions com els que vivim no ens haurien de fer oblidar que hem guanyat i que allò que ara toca és defensar la victòria a les urnes i la seva legitimitat. El somriure que hem d'exhibir és el dels que se saben guanyadors, el dels que saben que hem fet el primer pas, un d'imprescindible, el que obre la porta de bat a bat a construir la República Catalana. A mi, com a qualsevol ciutadà, m'agradaria ja disposar del govern de transició cap a la República Catalana funcionant a ple rendiment, d'un govern que transformi en accions reals el pla de xoc social acordat. D'un govern al servei de tots, plenament operatiu, i ferm en la voluntat d'obrir el procés constituent que ens permeti negociar amb el govern espanyol la independència i culminar una legislatura de 18 mesos amb un referèndum constitucional. Estem en un atzucac, cert. Però tinc el convenciment que aquest govern hi serà. I hi serà perquè és nec...

Quan els ciutadans voten per tenir un govern, amb el seu vot decideixen que aquest govern tinga unes característiques determinades. Això passa en totes les eleccions democràtiques del món. Ningú no vota un president, un batlle o uns diputats perquè apliquen de manera mecànica un pressupost, i encara menys perquè es limiten a fer de gestors. Els votes perquè tenen unes idees que a tu et semblen interessants o millors que no les dels altres i que vols que les apliquen en la gestió del dia a dia. La política es fa sobretot amb els pressuposts: dediques més diners a això que a allò, prioritzes aquest aspecte sobre aquell altre, poses l’èmfasi en tal projecte i no en tal altre. Sense pressupost no hi ha política. Sense poder de decisió no hi ha govern. Els ciutadans votem un govern perquè, amb el pressupost, millore la nostra vida en la línia que creguem oportuna. En qualsevol país democràtic del món, en qualsevol, aquesta és la regla d’or de la política. Els valors, les idees, els projecte...

El dimecres 25 de novembre , a les set del vespre (19 h), a l’ Espai 210 (Padilla, 210) ,  l’entitat Reinicia Catalunya ens explicarà el seu projecte de convenció constitucional i com enfoca les diferents fases del procés constituent. Reinicia Catalunya és una entitat impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Súmate, El País que Volem i Parlament Ciutadà, entre d’altres. Tot seguit, farem un primer debat en grups sobre el procés constituent, per fer-nos una idea de quins àmbits ens són més interessants per tractar, i passarem a posar en comú les conclusions. Tot plegat ens servirà d’assaig per als tallers que farem al llarg del 2016 per anar debatent els setanta temes en què està estructurat el projecte del procés constituent. Reinicia Catalunya té pensat participar en nuclis de debat arreu del país. En poblacions grans, com Barcelona, s’establiran en àrees d’uns 50.000 habitants. El nostre barri, amb 55.000, ha de ser un d’aquests fòrums de discussió del Proc...

"Hi ha 37 sentències del TC en què s'ha donat la raó a la Generalitat i estan pendents de compliment. Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf són els independentistes" El Parlament va aprovar ahir la creació d'un registre de parelles estables per facilitar, entre altres coses, que si un dels dos es mor l'altre membre pugui cobrar la pensió de viudetat. Això, abans, ja era possible a Catalunya: ni tan sols calia que la parella fos de fet, només calia acreditar un temps de convivència en comú. Però resulta que una sentència del Tribunal Constitucional va tombar aquesta manera de fer catalana. I per tant, perquè una parella estable pugui tenir els mateixos drets que una de casada han d'estar inscrites en un registre creat expressament. És això el que va aprovar ahir el Parlament: la creació d'aquest registre per evitar problemes a aquestes persones. Aquest exemple ben recent serveix per explicar fins a quin punt el govern e...

«¿De què serviria aconseguir un suport per a la conformació del Govern si al cap de poc temps apareguessin tota mena de dificultats internes a l’hora de bastir les parets mestres del nou estat?» En l’imaginari del catalanisme han arrelat les paraules de Jordi Carbonell pronunciades l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi quan just s’albiraven les llibertats: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Aleshores, en un context de manca de drets democràtics, amoïnava als antifranquistes el preu o la penyora que caldria pagar a les forces reaccionàries perquè s’avinguessin a no posar impediments insalvables. En 2015, en un context de democràcia consolidada, apel·lar a la prudència (o subliminalment a la por) no s’escau per raó que la mesura de tot, ara però no pas aleshores, rau en la legitimitat del mandat democràtic nascut a les urnes. I el resultat del 27-S, emparat en una alta participació, fou clar. De fet: ens comptàrem tots i totes. I acte seguit els independentistes vam complir amb els ...

Els setanta-dos diputats independentistes volen per damunt de tot la independència de Catalunya. N’estic més que convençut. N’estic segur. A més, saben que hi ha dipositades més de dos milions d’esperances a les seves mans. I als seus caps. No hi ha ni un dels setanta-dos diputats que si pogués no pitjaria un botó perquè la independència fos una realitat. D’aquests setanta-dos diputats, n’hi ha de moltes menes. N’hi ha que fa quatre dies que es miraven l’independentisme per damunt l’espatlla. N’hi ha que eren independentistes quan ser independentista era una excepció. N’hi ha que volen la independència per a fer un país semblant a Dinamarca. N’hi ha que volen fer un país que encara no ha vist mai ningú. N’hi ha que tenen per prioritat la recuperació del control públic de tots els serveis. N’hi ha que pensen que cal una administració tan prima com sigui possible. Tots pensen en el benestar de la gent. Tots volen el millor per a tothom. D’això també n’estic convençut. Cap dels setanta-do...

Veiem la frustració i la comprenem. Precisament ara que tenim l’aval democràtic per tirar el procés endavant, i que el govern espanyol –amb els seus braços executiu, legislatiu, judicial i mediàtic- agafa aire per llançar-se sobre nosaltres, els partits que han obtingut la majoria parlamentària independentista no es posen d’acord. La il·lusió de la societat civil, implicada a través de les entitats sobiranistes no es veu traduïda a les decisions polítiques. El vot que moltes persones han donat a un partit en el qual fa poc temps no confiaven, ara es veu traït. Quan el 2009 l’independentisme es va treure la son de les orelles amb les primeres consultes populars d’àmbit municipal, el govern de Zapatero estava desbordat per la crisi econòmica. El 2011 va guanyar Rajoy i es va instal·lar en el tancredisme(paraula que prové de “ Don Tancredo ”: el joc que es basa en pensar que si quan un brau vé corrent cap on ets et quedes quiet i no fas res, no et veu, i passa de llarg). A Catalunya feiem...

L’Assemblea Nacional Catalana convoca a una concentració aquest diumenge 22 de novembre (12.00 del matí al Passeig dels til·lers dins el Parc de la Ciutadella) i fa extensible la crida a les seves Assemblees Territorials i a tota la ciutadania per fer visible el suport ciutadà al Parlament de Catalunya, escollit democràticament en les eleccions del 27 de setembre. VEURE MAPA Els membres de la territorial quedarem al lloc habitual de l’avinguda de Gaudí amb Provença, a les 11 del matí per anar-hi plegats. Tal i com ja es va anunciar la setmana passada –recordem que l’acte estava previst pel passat 15 de novembre però es va haver d’ajornar -, des de l’ANC es vol fer especial èmfasi en el doble objectiu de la convocatòria: d’una banda expressar el suport públic de la societat civil a les seves institucions, al Parlament de Catalunya i a la resolució aprovada dilluns passat, davant els atacs per part dels organismes de l'Estat espanyol i, de l’altra, demanar unitat als 72 diputats per...

«O ens posem d'acord i avancem en la creació de la República Catalana o ens quedem amb una monarquia restaurada sobre els fonaments del règim franquista» L'exaltació dels valors republicans és un dels elements més presents en les declaracions dels líders i les manifestacions dels ciutadans que aquests dies intenten refer-se del cop execrable del terrorisme a París. És una bona oportunitat per valorar l'opció única i irrepetible que els catalans tenim al davant. Després d'una victòria històrica i d'aconseguir una majoria absoluta independentista incontestable al Parlament, hem de fer una tria que definirà el país que viurem i que deixarem als nostres fills i néts. La tria és senzilla: Monarquia o República. O ens posem d'acord i avancem en la creació de la República Catalana o ens quedem amb una monarquia restaurada sobre els fonaments del règim franquista, sense divisió efectiva de poders i amb una democràcia de baixa intensitat. No perdonarem que els nostres lí...

En la primera intervenció del debat d'investidura que va fer el president Artur Mas, va dir textualment que l'Estat espanyol té “tics i reflexos predemocràtics” i aquesta afirmació va ser la que més va encendre els ànims a les tertúlies de Madrid. Mas ho havia refermat dient que es tracta d'un Estat que pretén inhabilitar o empresonar aquells que pregunten l'opinió de la ciutadania, però aquest és només un petit exemple de la llarga llista d'arguments que podríem posar sobre la taula per demostrar la falta de cultura democràtica de l'Estat espanyol. De tots els arguments, al meu entendre el més escruixidor és la manera com l'Estat ha tractat el seu passat dictatorial. Divendres farà quaranta anys de la mort de Franco –quaranta!– i encara ningú no ha demanat perdó per res, no s'han jutjat els franquistes –emparant-se en una llei d'amnistia que va ser una estafa democràtica–, i els qui van tenir responsabilitats durant la dictadura han ocupat durant an...

El període iniciat amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i culminat amb les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre d’enguany ha significat un canvi molt important de la política catalana. L’àmplia majoria sobiranista ha donat la legitimitat democràtica al Parlament per iniciar el procés cap a la nova República Catalana. Un any després de l’històric 9N del 2014, l’independentisme ha demostrat, a les urnes, al carrer i a l’escenari internacional, la seva determinació i fortalesa. L’aprovació per majoria absoluta en el Ple del Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015, de la Declaració de l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, representa l’acompliment del mandat democràtic sorgit de les urnes i el primer acte de sobirania del Parlament de Catalunya. La Declaració i l’Annex de mesures aprovades requereixen un govern fort i cohesionat per iniciar i fer efectiu el desenvolupament dels punts...