SFxI2017

«És la degradació d'un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent» L’antic règim és en descomposició. Ja res no s’aguanta dret del tot. I les fustes i els bastiments que sostenien el vell edifici es podreixen inexorablement. La nova política es fa vella de cop i la vella s’aferra als pocs vestigis que romanen d’allò que un dia va ser. La desintegració no respecta res ni ningú. I els voltors s’aproximen quan ensumen els cadàvers que ha deixat la devastació. El PP aguanta fent tentines entre parets brutes de corrupció, caciquisme rural i autoritarisme. El PSOE es col·lapsa a marxes forçades (quin espectacle, ahir!). Segueix fil per randa les passes de la delegació catalana. Podem s’esquerda per dins i la brillantor d’allò que era nou comença a deslluir-se i deixa veure la capa vella i rovellada d’una estructura antiga. Ciutadans fracassa estrepitosament en l’intent de ser l’Espanya renovadora edificada da...

Ja ho veieu. L'empresa que gestiona l'especulativa i gegantina infraestructura del túnel del Pertús del TAV, TP-Ferro, s'ha dissolt. El jutjat mercantil de Girona ha declarat concurs de creditors. De fet, aquest situació de ruïna total ja es preveia des del primer moment de la construcció de l'obra. Un túnel de peatge, per a transport de viatgers i, sobretot, de mercaderies, no era viable. Encara que el més inviable de tota aquesta infraestructura, i les seves derivades, és un contracte amb TP-Ferro que imposava a l'Estat espanyol pagar obligatòriament les despeses de la festa. I és el que ha succeït. Ara molt probablement ja tenim un segon cas Castor sobre la taula. La liquidació de TP-Ferro posa de manifest que a l'Estat espanyol les infraestructures es fan pensant molt més en l'especulació –beneficiar els amics– que no pas per afavorir l'economia productiva. En aquest projecte interfronterer del TAV s'han comès uns errors terribles que ara ens pod...

"El judici polític del 9N no és res més que una galdosa exhibició d’impotència. La impotència d’un Estat que se sap en fals" La filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l’autèntica notícia, l’autèntic moll de l’os periodístic del fet és la filtració. A l’Estat espanyol, com en els temps del franquisme, aquell règim que el Partit Popular sempre s’ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder ...

Entrevista a la membre del secretariat de l'ANC, autora del llibre 'Molts granets de sorra' Liz Castro és una de les cares més visibles del secretariat de l’ANC. I abans d’això, com a escriptora, periodista i editora d’origen nord-americà interessada i apassionada pel moviment independentista català, va anar seguint ben de prop tots els passos del procés. Ara presenta el llibre Molts granets de sorra. Un llibre d’idees per canviar el món, provades a Catalunya (Catalonia Press). Hi recull centenars de fotografies que palesen que el camí que ha fet l’independentisme a Catalunya ha estat possible per la suma d’esforços individuals, que han cristal·litzat en proeses col·lectives. És un llibre que ajuda a obrir el focus, a mirar-se amb una certa distància els passos fets en pocs anys. - A les pàgines d’aquest llibre es veu la societat civil empenyent. -Sí, en totes. He intentat no parlar dels polítics. Bé, n’hi ha algun, com Puigdemont, que hi surt com a representant de l’AMI. I...

No voler entendre el coratge que s’amaga rere els actes que Mas, Homs, Ortega i Rigau van dur a terme és fruit del sectarisme Dilluns passat l’exconseller Francesc Homs va anar a declarar davant el jutge. Aquest columnista estava de viatge i no va poder personar-s’hi per donar suport a un fet insòlit. I no només perquè un governant -s’acusa el senyor Homs d’actes ocorreguts quan ell era conseller- anés a declarar sotmès a l’imperi d’una llei arbitrària, feta a mida d’aquell a qui es pretén perjudicar. Més aviat la meva admiració ve provocada pel fet, inusual, de topar amb un polític coratjós. Aniré més lluny: d’identificar, entre la multitud, aquesta rara avis que significa un català sense por. En una ocasió, per coincidència més que per voluntat, em vaig trobar acompanyant una sèrie de saludats en un acte reivindicatiu contra la Constitució espanyola en una coneguda capital de comarca. Es tractava de gent de patriotisme inflamat. “Ja n’hi ha prou, d’ofenses!”, “Que es fotin la Constit...

Com que ahir estàvem tots entretinguts amb això tan interessant del Dia Sense Cotxes (sí, és una ironia, no m'hi facin posar l'adjectiu que em ve al cap), potser els van passar per alt les reflexions que el ministre d'Exteriors espanyol, aquest tal Margallo, va fer dimecres pels passadissos de la seu de l'ONU. Ja té nassos que hagi de ser aquest senyor el que ens ho hagi de venir a dir: “El moviment secessionista a Catalunya avança a tota màquina”, va dir, i va explicar, citant Cambó, que al seu entendre “tot aquest moviment només tindrà èxit si Espanya està immersa en dificultats internes o en un conflicte exterior”. Margallo, evidentment, feia aquestes reflexions per acabar defensant la unitat d'Espanya i pressionar (encara més) Pedro Sánchez perquè posi fi al govern en funcions del PP. “El govern en funcions és, per definició, més dèbil i menys capaç de fer front a aquesta situació”, va dir. Però, que no ho veuen, el que està dient Margallo? Nosaltres aquí, refle...

"Per primera vegada en cinc anys, l'Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que les fitxes del tauler de joc del procés es mouen i el cronòmetre avança" Com els culers de tota la vida, l’independentisme tendeix al pessimisme, a la predicció de catàstrofes terribles i a llepar-se les ferides. En aquesta foscor gairebé permanent, les manifestacions de la Diada són una sobredosi d’optimisme, unitat i llum. Fins que, passats uns dies, A torna a dubtar de B, i C mira quin rèdit en pot treure. El procés afronta a partir de la setmana vinent proves decisives com la qüestió de confiança, el debat de política general i els pressupostos de la Generalitat. Això genera incerteses, pors i algunes desconfiances. Però, hi ha una novetat: sembla que per primera vegada en cinc anys, l'independentisme no juga tot sol la partida.Aquests dies s'han produït alguns fets que apunten a que l’Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que ni la Constitució...

Crec que devia ser l’any passat en què es va formular el neologisme “processisme” per definir una situació política d’indefinició en què l’independentisme polític sembla incapaç de plasmar en realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de portar amb el trencament amb la monarquia espanyola.Certament, per als independentistes de tota la vida, el camí s’està fent infinitament llarg, al més pur estil de “la Llarga Marxa” de Mao Zedong o la travessa del desert de Moisès a la recerca de la terra promesa. Bé, seria fàcil resultar irònic i pensar que els sobiranistes envegen els comunistes xinesos, els quals només van haver de caminar 12.500 quilòmetres en 370 dies. Aquí portem sis anys i sembla una inacabable processó en què no passa res, tot i que en la meva modesta opinió, aquest no res és només aparença. Fins i tot els armats de Setmana Santa arriben a algun lloc. En situacions d’incertesa com l’actual, tota interpretació del procés sol ser interessada i és habitual co...

D'ací a vuit dies el Parlament de Catalunya viurà la qüestió de confiança que el president Puigdemont va convocar després de no poder aprovar els pressupostos. Tothom crec que és conscient que aquest serà un moment transcendental de la nostra vida política i d'aquesta epopeia que estem protagonitzant com a poble en aquesta dècada única des del punt de vista històric. Després de l'èxit, una vegada més, de la mobilització popular de l'Onze de Setembre, la fase final del procés d'independència pot començar amb força i confiança si la unitat de les forces polítiques partidàries de la república es plasma en aquest vot. És cert que després, encara abans de posar-nos a la feina d'aprovar les tres lleis que ens convertiran en estat independent, quedaran un parell d'obstacles per superar: el debat de política general i sobretot els pressupostos. Aquest darrer és l'important, perquè si Junts pel Sí i la CUP no es posen d'acord per aprovar-los aquesta vegada, j...

Entrevista al filòsof i eurodiputat per ERC, que ens explica com es veu la fase decisiva del procés català des de Brussel·les El filòsof Josep-Maria Terricabras n’ha tingut prou amb dos anys de voltar pel Parlament Europeu com a diputat per ERC per constatar que, de la independència de Catalunya, se’n parla. I força. Però sempre en passadissos o amb la veu baixa. Perquè la posició oficial de les institucions comunitàries és de defugir el conflicte. Terricabras està convençut que en el moment del xoc final, que es podria desencadenar, segons que diu, per l’aprovació de la llei de transitorietat al parlament, la reacció d’Espanya farà actuar la UE com a mediadora, per a un referèndum o per a negociar la separació de Catalunya. I si això acaba passant, diu, hi ha uns quants estats europeus (i algun de no europeu) que no trigaran pas gaire a reconèixer el nou estat. - Què en pensen a la UE de les diades multitudinàries de l’Onze de Setembre? - Quan es fan grans manifestacions, amb cinc dia...

Veure vídeo

"L'Estat espanyol s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit" Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n’ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: “D’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s’hagin quedat astorades. Però crec que hem d’agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l’expressió sintètica d’un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola “el Verb” és Espanya: “Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i ...

DECLARACIÓ DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES A punt per a la República catalana Ho hem tornat a fer. Hem tornat a omplir els carrers –enguany, a cinc ciutats del país- i hem vehiculat novament el desig de llibertat de la majoria del poble de Catalunya. Enguany era difícil i ens n’hem sortit un cop més. Ha estat un esforç considerable de moltes persones que ens permet tenir a tocar l’objectiu final, la independència de Catalunya. Hem respost com a poble. Quan convé, seguem cadenes. Hem vist que quan cal, cal; que quan s’ha de fer, es fa; que quan toca, toca. Hem vist que la gent vol que aquesta Diada hagi estat la darrera a l’Estat espanyol. Tenim el compromís dels nostres representants, i tenim el compromís de fer que el seu compromís esdevingui realitat. Tenim un mandat clar, precís, inequívoc: fer possible la independència de Catalunya. Els socis ens han encarregat treballar per fer realitat i guanyar un referèndum, l’instrument més eficient, més democràtic, més legítim, m...

Les manifestacions del dia 11 ja han donat les interpretacions polítiques esperades. En el cas de Rajoy és la millor que podia fer: de moment: el silenci. La pressió de la societat civil catalana organitzada (OMNIUM i ANC) ha quedat prou clara perquè els partits polítics catalans se sentin prou recolzats democràticament per continuar endavant amb el pla d'autodeterminació política. Com sempre continuarà la referència a la Constitució i a les lleis per evitar el seguiment de la voluntat democràtica majoritàriament expressada. Una vegada més em sembla oportú fer referència a la història recent del nostre país. En un article de l'historiador Josep Fontana que s'acaba de publicar en el llibre "RAÓ DE CATALUNYA", en comentar el moment i les circumstàncies de la transició i dels condicionants antidemocràtics de la redacció de la Constitució, ens diu: " El gener del 1981 Suàrez es quedà a dinar a la Zarzuela amb els generals Milans del Bosch, Gonzalez del Yerro i Me...

Exposem i detallem les passes previstes en el full de ruta i les variants sobre el calendari La Diada ha marcat un any més el començament del curs polític a Catalunya. L’independentisme hi ha mesurat la seva força i, en certa manera, la seva resiliència. Si l’any passat el començament de curs se centrava en les eleccions plebiscitàries del 27-S, enguany capta l’atenció sobretot la qüestió de confiança del president Carles Puigdemont, que es farà els dies 28 i 29. En un principi, servirà per a definir el tram final del full de ruta cap a la independència, un any després de les eleccions que van configurar un parlament amb majoria independentista: 72 diputats d’un total de 135. El compromís dels divuit mesos de legislatura per a dur el país al llindar de la independència es complirà el juny o el juliol del 2017. Això vol dir que el curs que comença ara és l’últim abans de la independència. Tot seguit explorem el calendari del curs i del tram final del desenllaç, segons el full de ruta ap...

«És increïble, reaccionària i poc moderna aquesta dimensió de dogma sagrat, religiós, que atorguen a una constitució l’origen de la qual no és net, perquè va ser feta sota la pressió dels militars franquistes» Sorprèn com, a hores d’ara, encara hi ha qui pretén presentar la situació política de Catalunya i les aspiracions col·lectives de la majoria, com un problema tècnic. Dit d’altra manera, no són pocs els opinaires i polítics que, tant a dreta com a esquerra (és una manera de parlar), quan es refereixen al nou paisatge polític existent al Principat, del 2012 ençà, addueixen tota mena d’arguments jurídics i legals per a fer-hi front, talment com si les lleis espanyoles gaudissin de la mateixa infal·libilitat que algú altre, a Roma, en matèria religiosa. És a dir, alguns amb una sobredosi detectable de cinisme professional, asseguren estar d’acord amb la llibertat d’expressió per a parlar del que calgui i defensen, amb passió i tot, la solució del diàleg i la democràcia per a resoldre...

La pressió de creditors privats i institucionals pesarà en la hipotètica negociació del deute entre una Catalunya independent i Espanya. La Generalitat podria acceptar una forquilla de deute d'entre el 10 i el 14% sobre el PIB Com conta el llibre de la història, un cop les voluntats polítiques admeten la independència d'un país, resta un capítol prou complex, la negociació del deute, en què el bescanvi d'actius i passius ha de ser una solució en què ningú prengui mal, ni l'estat predecessor ni el que estrena estatus. En una hipotètica negociació, Espanya i Catalunya, sota l'atenta observació, i pressió, dels organismes internacionals, hauran de maldar perquè en la nova realitat d'estats separats el pes del deute no sigui gaire feixuc i fer bo el vell proverbi hongarès que diu que és ric aquell que no deu res. En aquesta auca de política-ficció, la casuística de criteris i escenaris és prou àmplia, i els qui s'asseguin a taula per negociar i fer transaccions ...